Rendició de comptes i corrupció

D'ençà que va esclatar el cas Pujol arran de la seva suposada confessió, assistim atònits a manifestacions per part dels que han estat els darrers anys opinadors i analistes privilegiats de la realitat política. Aquest que han fet de l'anàlisi el seu mitjà de vida, expressen la seva decepció i sorpresa davant dels fets. Estem atònits perquè si un mateix, sense formar part com ells de l'elit d'analistes polítics, sempre ha intuït i sospitat que Catalunya, sota els governs de CiU, havia esdevingut un sistema corrupte i clientelar, és difícil d'entendre que d'altres no sospitessin ni coneixèssin res. La sospita no era conseqüència de tenir una ment preclara, sinó perquè hi havia elements de judici suficients per concloure racionalment que part dels líders i responsables polítics de la coalició participaven en política amb uns objectius d'enriquiment i aprofitament personal. Aquests elements han estat sempre a disposició de tothom, també per la claca mediàtica convergent, així que em disculpin si no ens creiem la seva estupefacció. 

Quan Donatella della Porta va estudiar els mecanismes de la corrupció a l'Itàlia al periode de la tangentopoli, un periode que presenta similituds amb el que estem vivint en aquest moment a Catalunya i Espanya, va definir una categoria de polítics que defineix molt bé determinats personatges de la política catalana: els polítics de negocis.  

Della Porta explica que es tracta de polítics que veuen la política com un mitjà per pujar en l'escala social. La seva irrupció està relacionada amb la substitució d'una classe política motivada principalment per qüestions ideològiques per individus que consideren la política com un negoci i pretenen treure profit personal del control dels recursos públics. Amb la difusió de la corrupció es transformen els procediments de fer carrera, sent rellevant la capacitat de treballar en la il·legalitat per créixer en l'organització. Els actors que es mouen en el sistema de la corrupció creen i contribueixen a difondre un conjunt de regles que permet que la corrupció es dugui a terme amb el mínim de riscos. Les organitzacions es converteixen en llocs per a la difusió d'un sistema de normes que premia la conducta il·legal i en els quals corrupció i el clientelisme estan estretament relacionats. El mecanisme de la corrupció, per sobreviure, ha d'augmentar la participació en ella sense parar i és aquesta participació el que intensifica els vincles de connivència. No obstant això, aquesta estratègia no és possible mantenir-la indefinidament, ja que dóna lloc a una reducció dels recursos materials disponibles alhora que genera descontent entre els exclosos del sistema de la corrupció. Una conjuntura econòmica adversa pot conduir a la fi d'un sistema de corrupció. Aquest és el cas d'Itàlia entre els anys 1992 i 1994 o bé l'Espanya i la Catalunya actual, que el sistema de corrupció del PP i CiU, també molt relacionat amb el sector constructor, ha implosionat conseqüència de la interrupció del flux de recursos dels corruptors als corruptes amb la crisi econòmica.

La corrupció no tindria tanta implicació ni rellevància si els ciutadans, enfront dels polítics que fan un ús il·lícit de recursos públics, penalitzessin aquest tipus de comportaments relegant-los dels seus càrrecs. No obstant això, existeixen molts casos en els quals la democràcia conviu amb nivells de corrupció elevats i en els quals els ciutadans no utilitzen les eleccions com a mecanismes de control, com és el cas d'Espanya i Catalunya.

Com explica el politòleg Jordi Muñoz en aquest article, existeixen diverses explicacions al manteniment del suport electoral a líders o organitzacions corruptes que són compatibles entre elles. En primer lloc la distribució de les rendes extretes de l'activitat corrupta s'utilitza com a mecanisme de manteniment de suport. En un sentit menys explícit, si el ciutadà percep que el seu representant és eficaç en la provisió de béns públics o atraient recursos al seu territori, estarà més disposat a passar per alt casos de corrupció. Un altre mecanisme que influeix són les preferències partidistes i la distorsió que en la valoració de la situació pot comportar, ja sigui mitjançant una actitud justificadora dels casos que afecten el seu partit o bé directament mitjançant la negació de la realitat amb arguments conspiratius. La falta d'alternatives en el seu corrent ideològic o bé la idea que és una pràctica compartida per tots els partits, també poden ajudar al fet que no existeixi penalització electoral. 

A Catalunya addicionalment es dóna un altre motiu que explica com pot una coalició com CiU haver mantingut un nivell de suport electoral tan important atenent les circumstàncies. Cal no oblidar que el context és una coalició on un dels partits té la seu embargada per un cas de finançament il·legal, un exsecretari general imputat per corrupció i un dels partits condemnat per rebre aportació ilícites, fets que venien a sumar-se a una llarga llista de causes per corrupció i finançament il·legal que havien implicat a la coalició. El fet diferencial català que ha servit com a  argument per post-posar la necessària rendició de comptes ha estat l'argument de l'excepcionalitat del moment de "construcció nacional". 

A principis dels anys 80's en plena consolidació del sistema autonòmic, el cas Banca Catalana va ser percebut com una amenaça per aquest procés de consolidació i, amb la connivència del PSOE i posteriorment del PP, no va comptar amb la necessària resposta judicial i política. L'estratègia del "peix al cove" no era res més que un intercanvi de suport polític al Congrès a canvi d'impunitat

El 2005 va tenir lloc la coneguda insinuació per part de Pasqual Maragall de la pràctica habitual de recaptació per part de CIU d'un 3% del pressupost de les concessions d'obra pública. Finalment Maragall es va desdir amb la següent afirmació "Accedeixo a la seva demanada (de rectificació) perquè Catalunya té davant seu coses molt importants a fer i vull que es compleixin", en clara al·lusió al nou Estatut de Catalunya. Un cop més un suposat "objectiu superior" postposava el necessari debat al voltant de la corrupció i evitava la necessària rendició de comptes. D'aquí que només uns anys després d'haver perdut el poder, CiU torna a la Generalitat de Catalunya amb la seva fitxa de bons gestors pràcticament immaculada. 

Al moment actual i després de l'esclat del cas Pujol,  ja s'aixequen veus que, des del sobiranisme i l'independentisme, argumenten que pot ser contraproduent pels objectius "de país" sotmetre el cas Pujol al necessari escrutini públic i depurar les responsabilitats que calgui. El silenci que durant cinc dies ha mantingut Oriol Junqueras, recordem que nominalment és el cap de l'oposició,  sobre el cas i l'erràtica resposta d'ERC durant els moments incials apunten a què la temptació de tornar a evitar la necessària rendició de comptes és present.

Per tot això, l'anunci que ICV-EUiA impulsarà una comissió d'investigació al Parlament sobre el cas Pujol és molt pertinent. La comissió d'investigació té l'objectiu precisament d'exposar els fets per tal que la ciutadania tingui tots els elements necessaris per poder donar el seu veredicte polític a través del seu principal mecanisme de rendició de comptes: les eleccions. 

Com apunta  Jose María Maravall, els polítics no s'enfronten passivament al veredicte dels ciutadans en les eleccions, sinó que desenvolupen estratègies per influir en la rendició de comptes electoral. Les seves estratègies consisteixen a manipular en el seu benefici els problemes d'informació i la capacitat de sanció per part dels ciutadans quan aquests tracten d'avaluar si els governants estan atenent als seus interessos. CiU ja ha posat en marxa els mecanismes per evitar la necessària assumpció de responsabilitats: limitar el cas Pujol a una qüestió familiar, construcció d'un relat exculpatori presentant Jordi Pujol com a víctima dels seus fills, pretesos moviments de refundació del seu espai polític. Per tal de manipular l'opinió pública compta amb els col·laboradors habituals als mitjans de comunicació, aquells que es presenten ara presumptament sorpresos i decebuts però continuen col·laborant amb el manteniment del règim corrupte i clientelar.

Esperem i confiem que ERC no s'hi sumi a l'estratègia de "contenció de danys" en què part del sobiranisme està treballant. Un nou país no justificava unes retallades salvatges i oblidar als que més pateixen els efectes de la crisi, un nou país no justificava el desballestament del mínim estat del benestar que tenim, un nou país no justifica tampoc el sosteniment del partit que ha construït un sistema clientelar i corrupte.

ERC tindrà amb la comissió d'investigació del cas Pujol l'oportunitat de demostrar que un nou país també vol dir acabar amb la corrupció.