Els darrers resultats de les eleccions europees, amb una davallada important del bipartidisme i l'augment del vot de partits que posen en qüestió l'status quo, poden impulsar procesos de confluència pels quals actors polítics diversos han estat
treballant des de fa alguns temps. La correlació de forces que mostren els resultats
d'aquestes eleccions semblen indicar que seria possible plantejar una
opció guanyadora des de l'esquerra, que aglutinés als diversos actors
polítics que han estat involucrats en la
lluita contra els efectes socials de la crisi econòmica, incloent partits polítics, grups d'interés i moviments socials.
Sembla que Catalunya presenta els elements necesaris perquè una confluència d'aquest tipus arribi a consolidar-se. En aquest sentit, si es consolidés un espai de confuència d'esquerra transformadora, per primera vegada es presentaria una
alternativa política que trenca amb l'"status quo" sense passar per
l'eix nacional. En part, el creixement del moviment independentista
català i d'aquells partits que defensen la constitució d'un estat
independent, té la seva explicació en què l'eix nacional ha estat
presentat com l'única alternativa política capaç de trencar amb la
situació actual i amb capacitat real d'aconseguir el seu objectiu. No és
casual que hagi estat en un període de crisi econòmica, en el qual la
ciutadania està patint de forma directa les seves conseqüències,
que el moviment independentista ha experimentat el seu major
creixement des de la Segona República. Evidentment existeixen altres
opcions polítiques que, des de l'esquerra transformadora, defensen
propostes polítiques que impliquen un canvi radical en les estructures
econòmiques i polítiques del país. No obstant això, aquestes opcions
polítiques no han estat capaces, fins al moment, de presentar un
projecte polític unitari amb capacitat de guanyar. La consolidació d'un projecte unitari des de l'esquerra transformadora suposaria un nou pol de trecament on l'eix nacional no seria l'element vertebrador. Aquest fet explica perquè ERC es manté al marge d'aquest tipus de propostes.
Aquells contraris al fet que una opció política d'aquest tipus pugui
tenir èxit
faran tot el possible per destacar les divergències entre els
integrants d'un espai de confluència d'aquest tipus. És per aquest motiu que la
relació entre integrants amb formes organitzatives tant diverses és
d'especial importància. Les relacions entre els moviments
socials i els partits polítics que puguin arribar a formar part
d'un espai de confluència adquireix una significació cabdal que va més enllà d'una qüestió pràctica durant el procés per assolir el poder a les institucions. Cal preguntar-se, en cas
d'aconseguir l'objectiu de guanyar les eleccions i aconseguir governar: com es gestionarà el dia a dia de la gestió pública tenint en compte les diverses formes organitzatives dels seus
integrants? Malgrat que els integrant de la candidatura puguin consensuar un programa comú i uns compromisos programàtics, com
resoldran les possibles divergències de gestió que puguin sorgir?
La relació, tant conceptual com pràctica, entre els moviments socials i
els partits polítics sol ser complexa. D'acord amb Michael Hangan existeixen cinc tipus de
relacions pràctiques per les quals poden optar els moviments socials i
els partits polítics: articulació, permeabilitat, aliança, independència
i transformació.
Articulació. Aquesta relació consisteix que les organitzacions dels moviments socials s'agrupen al voltant del programa d'un partit polític i promouen el partit entre els seguidors potencials als quals els partits esperarien mobilitzar a la recerca de suport i de nous membres. Tot i que els partits polítics controlen directament aquestes organitzacions, generalment aquestes exerceixen alguna influència independent sobre el partit. El seu èxit en la mobilització de masses obliga al partit a fer més fort el compromís cap a una causa particular. A canvi de l'accés a parcel·les de poder en el partit i del suport institucional a la seva causa, s'esperarà que els activistes del moviment segueixin les línies i instruccions del partit.
Permeabilitat. En aquest cas, les organitzacions del moviment social s'infiltren en els partits per intentar orientar-los cap a la seva causa. Per tenir possibilitats d'èxit, aquesta estratègia presumeix que existeix un suport considerable a les causes del moviment dins del partit polític. Lleials al partit, els activistes del moviment esperen rebre atenció a la seva causa i, mitjançant canals tradicionals, exercir pressió amb la finalitat d'arribar a tenir una influència important en el partit, i en el millor dels casos, apoderarr-se d'ell.
Aliança. En aquest cas les organitzacions dels moviments socials poden negociar aliances ad hoc amb partits o faccions de partits que involucrin la col·laboració propera en assumptes específics, però en les quals tant el partit com l'organització retenen la seva pròpia estructura separada i llibertat general d'acció. Les coalicions o aliances impliquen que cada part espera obtenir beneficis específics i concrets, aquestes es dissolen si les expectatives no es compleixen.
Independència. En aquesta estratègia les organitzacions del moviment actuen de forma autònoma als partits polítics, pressionant-los a fer concessions que, de no fer-se, poden representar la pèrdua de vots potencials d'els qui recolzen el moviment. Generalment optar per aquesta estratègia implica que existeix suficient suport per al moviment dins d'un partit polític, de manera tal que un intent fallit per aconseguir alguna demanda portarà a baixes dins del partit i, per tant, tindrà conseqüències electorals per al mateix.
Articulació. Aquesta relació consisteix que les organitzacions dels moviments socials s'agrupen al voltant del programa d'un partit polític i promouen el partit entre els seguidors potencials als quals els partits esperarien mobilitzar a la recerca de suport i de nous membres. Tot i que els partits polítics controlen directament aquestes organitzacions, generalment aquestes exerceixen alguna influència independent sobre el partit. El seu èxit en la mobilització de masses obliga al partit a fer més fort el compromís cap a una causa particular. A canvi de l'accés a parcel·les de poder en el partit i del suport institucional a la seva causa, s'esperarà que els activistes del moviment segueixin les línies i instruccions del partit.
Permeabilitat. En aquest cas, les organitzacions del moviment social s'infiltren en els partits per intentar orientar-los cap a la seva causa. Per tenir possibilitats d'èxit, aquesta estratègia presumeix que existeix un suport considerable a les causes del moviment dins del partit polític. Lleials al partit, els activistes del moviment esperen rebre atenció a la seva causa i, mitjançant canals tradicionals, exercir pressió amb la finalitat d'arribar a tenir una influència important en el partit, i en el millor dels casos, apoderarr-se d'ell.
Aliança. En aquest cas les organitzacions dels moviments socials poden negociar aliances ad hoc amb partits o faccions de partits que involucrin la col·laboració propera en assumptes específics, però en les quals tant el partit com l'organització retenen la seva pròpia estructura separada i llibertat general d'acció. Les coalicions o aliances impliquen que cada part espera obtenir beneficis específics i concrets, aquestes es dissolen si les expectatives no es compleixen.
Independència. En aquesta estratègia les organitzacions del moviment actuen de forma autònoma als partits polítics, pressionant-los a fer concessions que, de no fer-se, poden representar la pèrdua de vots potencials d'els qui recolzen el moviment. Generalment optar per aquesta estratègia implica que existeix suficient suport per al moviment dins d'un partit polític, de manera tal que un intent fallit per aconseguir alguna demanda portarà a baixes dins del partit i, per tant, tindrà conseqüències electorals per al mateix.
Transformació. En aquest cas els moviments socials es
converteixen en partits polítics. El moviment obrer en molts països
europeus constitueixen un clar exemple d'aquesta estratègia.
Històricament les organitzacions dels moviments socials van començar com
a partits-moviments de protesta amb el propòsit d'articular les demandes dels
moviments socials vigents. Al llarg del temps, alguns d' aquests partits van tenir la possibilitat d'arribar a ser partits
governants, esdevenint partits polítics.
Probablement el millor tipus de relació entre moviments socials i partits polítics sigui l'aliança amb elements de transformació, però una transformació en un sentit diferent del que assenyalava Hangan.
L'aliança permet establir
un tipus de relació entre partits polítics i moviments socials que,
partint del respecte a l'autonomia, té l'objectiu d'assolir una
major confluència. Això ha de passar per un canvi en els
processos de presa de decisió i de selecció de càrrecs als partits, un
increment de la democràcia interna i una apertura cap a la ciutadania. A
la vegada caldrà que la confluència no impliqui una assimilació dels
moviments socials per cap partit. La transformació que es requereix no passa pas per una transformació dels moviments socials en partits polítics. Ans al contrari, els moviments
socials, des de les seves pràctiques concretes, han descobert noves
formes d'articulació d'interessos que poden ser experiències importants
d'aprenentatge pels partits polítics.
La qüestió rellevant és valorar si la major rellevància dels moviments socials com a actors polítics és una oportunitat per reformar els partits polítics de manera que tornin a ser un instrument percebut com a necessari per a la transformació social.
En aquest sentit, han sorgit recentment a Espanya algunes propostes que, seguint el relat del moviment 15M de la necessitat d'una intensificació democràtica dels partits polítics, intenten modificar l'estructura habitual dels mateixos.
D'una banda tenim la proposta de Partido X, que des dels postulats de la democràcia deliberativa proposen una extensió de pràctiques de democràcia directa que serien possibles gràcies als avanços tecnològics. Aquest partit no ha complert les expectatives generades, probablement per tenir un component de biaix cognitiu i social important: el seu plantejament de wikidemocracia i de participació electrònica mitjançant noves tecnologies de comunicació està enfocat a aquelles persones que tenen els recursos formatius necessaris per entendre i participar en les seves plataformes participatives. És coneguda l'anomenada bretxa digital entre països desenvolupats i subdesenvolupats però no cal obviar que als països desenvolupats segueixen existint diferències importants en l'accés a les noves tecnologies de la informació que estan correlacionats amb diferències formatives i de classe social.
Un altre plantejament més reeixit ha estat el de Podemos, partit que ha irromput amb força a les eleccions europees del maig passat. Podemos es presenta a si mateix com a iniciativa ciutadana o moviment social, més que com a partit, presentant-se al seu torn com l'únic defensor d'interessos socials i polítics menyspreats pels partits convencionals
No obstant això han sorgit les primeres incidències quan Podemos ha iniciat el procés d'institucionalització. Podemos pretén aprovar mitjançant criteris assemblearis una nova estructura organitzativa, que en tot cas planteja allunyar-se de la convencional dels partits polítics.
Actualment l'estructura organitzativa es basa en els anomenats Círculos, basats en criteris informals relacionats amb preferències polítiques, professionals o sexuals, amb situacions laborals o amb meres aficions. El propi partit ha anunciat que durant els propers mesos, definiran una estructura i normes de funcionament que es basarà en criteris radicalment diferents als dels partits tradicionals, mitjançant les assemblees, les relacions horitzontals, la rotació en els llocs dirigents, la utilització prioritària de les xarxes socials i les formes de participació pròpies dels moviments socials.
Aquests plantejaments semblen no haver estat tinguts en compte en el moment de concretar quines persones serien les encarregades de realitzar el projecte organitzatiu del partit. Segons assenyalen algunes notícies, han sorgit dubtes sobre la correcció, des d'un punt de vist democràtic i basant-se en els propis criteris i idees que propugna el partit, del procés de selecció d'aquest grup de persones. De fet, i segons informacions aparegudes en premsa, un dels principals dirigents de Podemos va arribar a posar en dubte les assemblees com a forma idònia de funcionament i d'expressió política dels membres de Podemos, justificant la seva postura en suposats intents per part d'altres forces polítiques de controlar el nou partit. Resulta curiós que un dels principals dirigents del partit utilitzi arguments contra el funcionament assembleari que han estat habitualment utilitzats pels detractors de la democràcia directa. Per justificar decisions que s'allunyen dels principis fundacionals del partit i que comporten un augment del control centralitzat del mateix, es posa en dubte un mecanisme cabdal en la democràcia directa com són les assemblees. Aquest fet sumat a l'evident utilització d'elements personalistes amb finalitats electorals plantegen dubtes sobre quin camí seguirà aquest partit en quant a aportar novetats en el funcionament intern del partit polític que el faci més obert i democràtic.
Comprovem, per tant, que de moment no s'ha consolidat cap alternativa política que hagi presentat una alternativa radical a les actuals formes organitzatives dels partits polítics existents. No obstant això, les propostes, aprenentatges i experiències provinents del 15M i d'altres moviments socials han sigut un revulsiu perquè els partits polítics es plantegin reformes organitzatives que van en la línia d'incrementar la democràcia interna i la participació ciutadana. Els moviments socials, des de les seves pràctiques quotidianes, han experimentat i demostrat que existeixen noves fórmules d'articulació d'interessos i de presa de decisions plausibles. Aquestes fórmules han servit d'aprenentatge a determinats partits polítics que han anat introduint en les seves organitzacions canals de comunicació, de pressa de decisions i de selecció de càrrecs més en simptonia amb les reivindicacions de reformes de la ciutadania.
És des d'aquest punt de vista que s'han d'entendre les modificacions que diversos partits d'esquerra han anat introduint en les seves formes organitzatives: elecció de càrrecs mitjançant primàries obertes o primàries entre militants i simpatitzants, limitació de mandats, rotació de càrrecs públics, descentralització del poder des d'òrgans centrals a la base de les organitzacions, augment de la capacitat de decisió de les assemblees territorials del partit, incorporació d'elements de control de la direcció del partit, limitació de sous, interdicció de l'acumulació de càrrecs.
En aquest sentit, les relacions entre partits polítics i moviments socials hauran de basar-se en el reconeixement mutu de legitimitats, respectant l'independència de cadascun dels actors i les seves diverses formes organitzatives internes així com els diversos temps de reflexió i presa de decisions. D'altra banda, si el projecte de confluència arriba a consolidar-se i comporta que els actors que participen aconsegueixin assolir el poder a les institucions i, per tant, responsabilitats de govern, probablement es produeixi un aprenentatge mutu de pràctiques i fórmules que tingui com a conseqüència una assimilació de formes organitzatives que, des de l'autonomia a cadascun dels integrants, produeixi una major proximitat i qui sap si un nou tipus de subjecte polític pel qual encara no tenim nom.
La qüestió rellevant és valorar si la major rellevància dels moviments socials com a actors polítics és una oportunitat per reformar els partits polítics de manera que tornin a ser un instrument percebut com a necessari per a la transformació social.
En aquest sentit, han sorgit recentment a Espanya algunes propostes que, seguint el relat del moviment 15M de la necessitat d'una intensificació democràtica dels partits polítics, intenten modificar l'estructura habitual dels mateixos.
D'una banda tenim la proposta de Partido X, que des dels postulats de la democràcia deliberativa proposen una extensió de pràctiques de democràcia directa que serien possibles gràcies als avanços tecnològics. Aquest partit no ha complert les expectatives generades, probablement per tenir un component de biaix cognitiu i social important: el seu plantejament de wikidemocracia i de participació electrònica mitjançant noves tecnologies de comunicació està enfocat a aquelles persones que tenen els recursos formatius necessaris per entendre i participar en les seves plataformes participatives. És coneguda l'anomenada bretxa digital entre països desenvolupats i subdesenvolupats però no cal obviar que als països desenvolupats segueixen existint diferències importants en l'accés a les noves tecnologies de la informació que estan correlacionats amb diferències formatives i de classe social.
Un altre plantejament més reeixit ha estat el de Podemos, partit que ha irromput amb força a les eleccions europees del maig passat. Podemos es presenta a si mateix com a iniciativa ciutadana o moviment social, més que com a partit, presentant-se al seu torn com l'únic defensor d'interessos socials i polítics menyspreats pels partits convencionals
No obstant això han sorgit les primeres incidències quan Podemos ha iniciat el procés d'institucionalització. Podemos pretén aprovar mitjançant criteris assemblearis una nova estructura organitzativa, que en tot cas planteja allunyar-se de la convencional dels partits polítics.
Actualment l'estructura organitzativa es basa en els anomenats Círculos, basats en criteris informals relacionats amb preferències polítiques, professionals o sexuals, amb situacions laborals o amb meres aficions. El propi partit ha anunciat que durant els propers mesos, definiran una estructura i normes de funcionament que es basarà en criteris radicalment diferents als dels partits tradicionals, mitjançant les assemblees, les relacions horitzontals, la rotació en els llocs dirigents, la utilització prioritària de les xarxes socials i les formes de participació pròpies dels moviments socials.
Aquests plantejaments semblen no haver estat tinguts en compte en el moment de concretar quines persones serien les encarregades de realitzar el projecte organitzatiu del partit. Segons assenyalen algunes notícies, han sorgit dubtes sobre la correcció, des d'un punt de vist democràtic i basant-se en els propis criteris i idees que propugna el partit, del procés de selecció d'aquest grup de persones. De fet, i segons informacions aparegudes en premsa, un dels principals dirigents de Podemos va arribar a posar en dubte les assemblees com a forma idònia de funcionament i d'expressió política dels membres de Podemos, justificant la seva postura en suposats intents per part d'altres forces polítiques de controlar el nou partit. Resulta curiós que un dels principals dirigents del partit utilitzi arguments contra el funcionament assembleari que han estat habitualment utilitzats pels detractors de la democràcia directa. Per justificar decisions que s'allunyen dels principis fundacionals del partit i que comporten un augment del control centralitzat del mateix, es posa en dubte un mecanisme cabdal en la democràcia directa com són les assemblees. Aquest fet sumat a l'evident utilització d'elements personalistes amb finalitats electorals plantegen dubtes sobre quin camí seguirà aquest partit en quant a aportar novetats en el funcionament intern del partit polític que el faci més obert i democràtic.
Comprovem, per tant, que de moment no s'ha consolidat cap alternativa política que hagi presentat una alternativa radical a les actuals formes organitzatives dels partits polítics existents. No obstant això, les propostes, aprenentatges i experiències provinents del 15M i d'altres moviments socials han sigut un revulsiu perquè els partits polítics es plantegin reformes organitzatives que van en la línia d'incrementar la democràcia interna i la participació ciutadana. Els moviments socials, des de les seves pràctiques quotidianes, han experimentat i demostrat que existeixen noves fórmules d'articulació d'interessos i de presa de decisions plausibles. Aquestes fórmules han servit d'aprenentatge a determinats partits polítics que han anat introduint en les seves organitzacions canals de comunicació, de pressa de decisions i de selecció de càrrecs més en simptonia amb les reivindicacions de reformes de la ciutadania.
És des d'aquest punt de vista que s'han d'entendre les modificacions que diversos partits d'esquerra han anat introduint en les seves formes organitzatives: elecció de càrrecs mitjançant primàries obertes o primàries entre militants i simpatitzants, limitació de mandats, rotació de càrrecs públics, descentralització del poder des d'òrgans centrals a la base de les organitzacions, augment de la capacitat de decisió de les assemblees territorials del partit, incorporació d'elements de control de la direcció del partit, limitació de sous, interdicció de l'acumulació de càrrecs.
En aquest sentit, les relacions entre partits polítics i moviments socials hauran de basar-se en el reconeixement mutu de legitimitats, respectant l'independència de cadascun dels actors i les seves diverses formes organitzatives internes així com els diversos temps de reflexió i presa de decisions. D'altra banda, si el projecte de confluència arriba a consolidar-se i comporta que els actors que participen aconsegueixin assolir el poder a les institucions i, per tant, responsabilitats de govern, probablement es produeixi un aprenentatge mutu de pràctiques i fórmules que tingui com a conseqüència una assimilació de formes organitzatives que, des de l'autonomia a cadascun dels integrants, produeixi una major proximitat i qui sap si un nou tipus de subjecte polític pel qual encara no tenim nom.
