Barcelona barri a barri 2015

El govern de Trias ha presentat el projecte de pressupost de l'Ajuntament de Barcelona per l'any 2015. Per tal d'analitzar el caràcter redistributiu del pressupost i el seu contingut social és convenient revisar el pressupost d'inversions que es pot trobar aqui,  tal com es va fer  l'any passat.

Com es pot comprovar les inversions estan ordenades segons districtes, existeix un districte 11 d'on pengen aquelles inversions que no es territorialitzen per considerar-se inversions d'àmbit ciutat.

L'agregació d'inversions per districtes sovint poden amagar realitats importants per tal d'analitzar la desigualtat. Existeixen districtes en el que conviuen barris amb característiques socio-econòmiques molt diferents. És per aquest motiu que he desagregat les dades d'inversió a escala de barri ( inversió prevista per habitant) per tal de comparar les inversions projectades en el pressupost pel 2015 amb la renda familiar disponible.

Cal advertir que existeixen en tots els districtes algunes partides que no es poden territorialitzar en barris atenent a que estan projectades en l'àmbit de districte (PMI, enllumenat i equipaments principalment) i que no s'han tingut en compte alhora de realitzar el càlcul. Per altra banda 12 de les 228 actuacions previstes no s'han pogut definir en un barri en concret.

El resultat és el següent:

 

Com es pot comprovar ens trobem novament amb uns pressupostos que no només no afronten les necesitats d'aquells barris de la ciutat amb menys renda sino que amplien i cronifiquen la desigualtat existent a la ciutat. Trias renuncia a fer servir les inversions com a mecanisme de redistribució i reducció de les desigualtats a Barcelona.

En aquest sentit, és representatiu del classisme i de la despreocupació per la desigualtat de l'actual equip de govern la comparació de la despesa per habitant prevista als 15 barris amb major i menor renda de la ciutat:

És injustificable que dels 15 barris amb menys renda, 11 barris tinguin prevista una inversió absolutament insuficient per pal·liar els efectes de la crisi econòmica sobre els seus veïns i veïnes. És indignant comprovar com l'Ajuntament veu raonable no invertir res en 5 dels barris amb menys renda de la ciutat. Dels barris amb menys renda que tenen prevista una inversió per habitant acceptable cal tenir present que La Marina del Prat Vermell, Baró de Viver i Torre Baró són barris amb molt poca població, fet que distorsiona la ràtio.

Veiem que novament es repeteix la dinàmica de l'any anterior: el gruix de la inversió es concentra en aquelles zones que més poden interessar al lobby turístic pel qual Trias governa: el Gòtic, Sant Pere Santa Caterina i la Rivera, el Raval, la Dreta de l'Eixample, Antiga Esquerra Eixample...etc.

Però no només es tracta d'una distribució desigual territorialment sinó que si s'analitza amb detall el tipus d'inversions que es realitzen es pot comprovar com tenim un Ajuntament segrestat per uns interessos ben concrets. Els 10 milions d'euros per la reforma de la part alta de la Diagonal, els gairebé 9 milions d'euros per la contestada reforma del Paral.lel o els 8 milions d'euros destinats al Castell de Montjuïc són alguns exemples de com la política d'inversions de l'Ajuntament de Barcelona està al servei del lobby turístic en nom del qual governa Trias la ciutat.

Cal recordar que si bé l'any passat els pressupostos de Trias van ser aprovats a través d'un subterfugi legal com va ser vincular-los a una qüestió de confiança, aquest any han pogut tirar endavant gràcies al suport d'ERC i PSC. És lamentable que dues forces pretesament d'esquerres acceptin uns pressupostos injustos que perpetuen la desigualtat existent a la nostra ciutat per qüestions electoralistes. Uns per supeditar la política municipal als possibles pactes CiU-ERC a un altre nivell i altres per intentar assolir un ressò mediàtic que capgiri la irrellevància a la qual la seva manca d'activitat d'oposició els ha portat. És especialment vergonyós que el PSC pretengui presentar a la ciutadania com a positiu un pacte amb el qual aconsegueix de Trias 20 milions d'euros per inversions socials: engrunes a canvi d'acceptar uns pressupostos amb una lògica clarament injusta que no atén a les desigualtats socials existents a Barcelona, que no preveu solucions als efectes de la crisi econòmica i que no respon als interessos dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona

L'error de Collboni i el PSC

Avui s'ha confirmat la notícia que finalment el PSC de Barcelona facilitarà, amb la seva abstenció, l'aprovació dels pressupostos municipals del 2015 que ha presentat Trias.

Collboni presenta com a compensacions per aquest pacte sociovergent una rebaixa del preu de la T-10 a 9,95 euros així com 20 milions per despesa social i escoles bressol.

Pel que fa al preu de la T-10 és evident que es tracta d'una rebaixa del tot insuficient, tenint en compte que el preu era de 8,25 euros abans que Trias arribés a l'alcaldia. Per altra banda aquesta baixada de preu és en tot cas conseqüència de les diverses mobilitzacions que la plantaforma Stop Pujades ha estat duent a terme des de la pujada de l'any passat i que Trias volia evitar repetir a uns mesos de les eleccions municipals.

Pel que fa a les despeses socials que contempla el pacte PSC-CiU es parla de destinar 20 milions d'euros a partides socials i a escoles bressols. Cal recordar que fa només dos mesos ICV-EUiA plantejava un Pla de Recat Social amb una inversió de 150 millions que fes front a la bretxa social que ha cronificat el patiment i la pobresa a la nostra ciutat.

Perquè s'equivoca Collboni?

Hi ha qui podrà pensar que la política també és pacte per assolir mitjançant negociacions millores per la ciutadania. Ara bé, cal valorar globalment què s'aconsegueix i amb quin cost. Com hem comentat el pacte PSC-CiU no deixa de ser un salvavides per Trias amb una contraprestació reduïda. Trias se sap un alcalde fracassat en els darrers mesos de la seva alcaldia. Ha estat el braç executor dels agents privatizadors de la ciutat i ha estat incapaç de fer front als greus efectes de la crisi social. El balanç del seu govern és una Barcelona trencada, amb una pobresa ampliada i cronificada en determinats barris, i un govern que s'ha permès vendre com un èxit haver tancat l'any 2013 amb superàvit als comptes municipals, insensible al patiment dels que menys tenen.

Vendre o venda seria potser la paraula que millor ha definit el govern de Trias: venda de l'espai públics, dels aparcaments municipals, dels serveis municipals... Privatització de tot allò possible al servei dels que en podran treure profit. És a dir, un govern neoliberal i de dretes en tota regla, de fet, el govern més de dretes que ha tingut la ciutat des de la transició.

Davant d'aquest fet l'actitud del PSC ha estat decebedora, basculant entre la inexistència com a oposició i l'ansietat per aparèixer com a partit "responsable" disposat a pactar amb Trias a qualsevol preu. Lluny d'esmenar aquesta actitud han decidit donar suport a Trias a les acaballes del seu mandat. Un greu error.

S'equivoca Collboni i el PSC regalant a Trias l'oportunitat de tenir un final de mandat on les seves polítiques anti-socials d'anys anteriors es puguin maquillar amb engrunes pressupostàries.

S'equivoca Collboni i el PSC avalant uns pressupostos clarament injustos, molt allunyats de les necessitats dels ciutadans de Barcelona, que focalitzen les inversions en aquelles zones que més pot interessar als interessos turístics però que ignoren les necessitats dels barris més pobres.

S'equivoca Collboni i el PSC, com ja ho van fer amb el seu procés de primàries , reduint la política a cops d'efecte mediàtics. La ciutadania reclama una nova forma de fer politica que passa per la feina del dia a dia, treballant des de els barris, acompanyant les lluites socials sense intentar patrimonialitzar-les.

S'equivoca Collboni i el PSC creient que la ciutadania de Barcelona acceptarà que un partit suposadament d'esquerres s'avingui a les pràctiques de Trias per salvar un govern que agonitza.

S'equivoca finalment Collboni i el PSC si creuen que venent la dignitat de Barcelona a la dreta podrà aturar allò que ja és inevitable: la irrupció d'una confluència de forces amb possibilitats de guanyar l'Ajuntament i recuperar-lo per la ciutadania.

Objecció de consciència en el matrimoni homosexual

Hem assistit els darrers dies a la polèmica provocada pel fet que un regidor del PP de l'Ajuntament de Barcelona es negui a casar a parelles homosexuals. El fet que un regidor del PP, en el marc d'un govern municipal de dretes, expressi la seva homofòbia limitant els drets de la ciutadania és quelcom que caldrà gestionar políticament, atenent a que qui té l'atribució per a celebrar matrimonis és l'alcalde, que fa delegació als diferents regidors.

El motiu d'aquesta entrada és un altre. El Síndic de Greuges, amb una celeritat que és admirable, va instar a l'Ajuntament de Barcelona a promoure la igualtat dels matrimonis homosexuals, fet que és d'agrair. No obstant, a la seva nota de premsa s'afirmava:

"Sens perjudici de considerar que l'objecció de consciència es pot ser al·legar i plantejar respecte a la celebració del matrimoni entre persones del mateix sexe"

Sorprèn aquesta afirmació tenint en compte que existeix jurisprudència al respecte que assenyala precisament el contrari del que afirma el Síndic de Greuges, això és, que no es pot aplicar l'objecció de consciència pel que fa el matrimoni homosexual.

La sentència 1068/1012 del Tribunal Suprem afirma que un funcionari públic que té la competència per a realitzar matrimonis civils, en aquest cas un jutge, no pot al·legar objecció de consciència per negar-se a celebrar matrimonis entre persones del mateix sexe atenent a que està subjecte al principi de legalitat. En aquella sentència es fa un repàs a la doctrina del Tribunal Constitucional, en la que s'ha reiterat que no existeix al nostre ordenament constitucional un "dret general a l'objecció de consciència" que pugui sustentar-se en el dret fonamental a la lliberta ideològica o religiosa. De fet, la jurisprudència ha definit que l'objecció de consciència només s'admet davant del servei militar obligatori (article 30.2 de la Constitució) i per al personal sanitari que ha d'intervenir en la pràctica de l'avortament.

Però no és només que l'ordenament jurídic no empara aquest dret sinó que tal com explica Joan Queralt l'exercici d'aquesta suposada objecció podria ser considerada una prevaricació administrativa:

"Si un funcionari públic, de la categoria que fos, considera que la imminent reforma del sistema matrimonial espanyol, quan l'hagi d'aplicar, és contrària a la seva consciència, té una solució fàcil i democràtica: dimitir (....) Qualsevol funcionari, incloent-hi els jutges, cometrien una prevaricació administrativa amb una pena de fins a 10 anys d'inhabilitació (....)
Per la seva part, els veïns, especialment els alcaldes, incorrerien també en aquest delicte si de manera sistemàtica deleguessin les seves funcions matrimoniadores en altres regidors en els casos de parelles homosexuals. Així, tant els que fins a la data no hagin delegat mai com a norma habitual aquesta funció com els que ho fessin a partir de l'entrada en vigor de la llei serien reus d'aquest delicte.
Però això no és tot. Al Codi Penal hi ha un precepte, l'article 542, el tenor literal del qual és el següent: "Incorrerà en la pena d'inhabilitació especial per ocupació o càrrec públic per temps d'un a quatre anys l'autoritat o el funcionari públic que, sabent-ho, impedeixi a una persona l'exercici d'altres drets cívics reconeguts per la Constitució i les lleis".

Es pot concloure, per tant, que no es pot al·legar ni plantejar motiu de consciència respecte a la celebració de matrimonis entre persones del mateix sexe. 

En alguna ocasió s'ha parlat de l'existència d'una homofòbia soft que és aquella que, amagada sota el miratge d'allò políticament correcte, continua tractant a la comunitat LGTB com a ciutadans de segona. Aquí es tracta de quelcom més greu. Es tracta d'un cas en què un representant públic, amb atribucions administratives, es nega a exercir-les perjudicant  uns ciutadans al·legant raons homofòbiques. Un fet com aquest no pot ser acceptat i no se li pot donar empara sota un suposat dret a l'objecció de consciència que no existeix. Reconèixer aquesta objecció és tant com reconèixer que un representant públic pot discriminar-me perquè no em considera subjecte de determinats drets tot i el que recolli l'ordenament jurídic. I això seria un retrocés i un mal homenatge a totes aquelles persones que han fet una lluita persistent, difícil i dura per assolir la igualtat de drets pel col·lectiu LGTB.

La importancia de sentirse identificado

En las movilizaciones surgidas a raíz del 15M uno de los lemas que más se repitió fue el de "no nos representan" que los indignados dirigían a los políticos. El 15M fue, en parte, una expresión de la crisis en la representación política que, desde la década de los 90, diversos autores han venido señalando. 

El concepto de representación incorpora diversos elementos o significados  que tienen un peso diferente para cada persona.

 Por un lado, representación es actuar para defender los intereses del representado, es la que se conoce como representación sustantiva e implica que el representante actúa en beneficio o interés del representado de acuerdo con sus necesidades y demandas.

La democracia de partidos, la profesionalización de los mismos y los procesos de cartelización partidista han provocado una distancia entre representantes y representados. Los ciudadanos perciben lejanía respecto a los políticos y entienden que los mismos han dejado de defender sus intereses para pasar a defender los propios.

A este hecho se suma la percepción que las decisiones que adoptan los políticos obedecen a los intereses de un grupo o clase social determinado, aquellos con mayores recursos, el 1%, que consiguen no sólo un sobrerepresentación de su intereses sino también la extracción de recursos públicos para su beneficio

Probablemente el giro a la derecha de Zapatero de mayo de 2010 sirvió como catalizador de la sensación que los políticos no representaban adecuadamente los intereses de la ciudadanía ya que se antepusieron los intereses del capitalismo corporativo a las necesidades de la población.

Pero la representación puede ser también descriptiva al derivar de la semejanza entre representante y representado. Que los dos actores de la representación compartan características (vivencias, clase social,  origen, formas de expresión, realidad o contexto cotidiano) crea un vínculo que algunos autores, como Manin, creen que es un elemento legitimador  clave en las democracias. Es lo que se ha denominado también representación especular y que, en definitiva, recoge la siguiente idea:  me siento representado por ti porque eres como yo. 

En el proceso de identificación entran en juego dos valoraciones: la visión que se tiene del otro y la visión que se tiene de uno mismo.

La visión que se tiene de los políticos ha cambiado. Desde que estalló la crisis económica han aumentado las denuncias de los privilegios, reales o no, que tienen nuestros representantes, se ha iniciado un debate sobre sus sueldos y condiciones laborales y, en definitiva, se ha incidido en la distancia existente entre sus vivencias personales y las del resto de la población, llegando a identificarlos como una grupo diferenciado o casta.

Pero por otro lado también ha cambiado la percepción que la ciudadanía tiene de si misma. Los años del boom inmobiliario y del sobreendeudamiento crearon un espejismo de riqueza que afectaba a la autopercepción de la ciudadanía. En este artículo de Pau-Mari Klose y Laura Fernández se analiza cual ha sido la evolución del autoposicionamiento de clase de los españoles desde el estallido de la crisi económica. Como se puede comprobar el empeoramiento de las condiciones de vida ha tenido su consecuencia en la visión que la ciudadanía tienes de si misma. Como se señala en el artículo:

“Hasta 2007 aumentan quienes se consideran clase media y clase media alta. A partir de 2008 disminuyen, y se incrementan quienes se perciben como clase media baja o baja (estos últimos prácticamente se triplican desde 2007)” 

 

Este cambio en la autopercepción ahonda la crisis en la representación: no eres como yo y no me representas también porque ha cambiado la forma de percibirme a mi mismo. La ciudadanía cada vez más se percibe a si misma como de una clase social en la que difícilmente pueden encajar la mayoría de los representantes políticos actuales.

Para solventar la crisi en la representación se han realizado diversas propuestas que inciden en el primer aspecto de la representación: aumentar los mecanismos de control de la ciudadanía para asegurarse que se defienden los intereses de los representados.

Pero es necesario también incidir en la crisis en la representación especular y disminuir la distancia entre político-ciudadano. La solución vendrá de seleccionar representantes que tengan la capacidad de conectar con la población que pretende representar porque son capaces de expresar una semejanza con la misma. Tal vez ahí está la clave del éxito de determinados nuevos liderazgos políticos que han surgido recientemente. No se trata tan sólo de una sobre-exposición mediática como algunos han señalado, sino que han sabido leer correctamente que el “no nos representan” implica “tú no eres como yo”, y en consecuencia expresan una idea básica en la representación que algunos parecen haber olvidado: puedo representarte porqué soy como tú.

Records de la Barceloneta

Va ser l'any 1995 quan amb quinze anys la meva família es va traslladar a viure a la Barceloneta des d'una població de les rodalies de Barcelona, del Baix Llobregat.

Els meus pares i la seva família són del "barri" i havien decidit fer créixer els seus fills a un ambient diferent del de la Barceloneta dels anys 80's. La transformació urbanística i també social que havia esdevingut al barri gràcies a l'impuls dels Jocs Olímpics va fer que decidissin tornar a viure-hi.

A casa sempre vaig escoltar històries sobre el barri de la Barceloneta que ocasionalment visitava per veure la meva àvia, però res m'havia preparat pel xoc que vaig tenir quan hi vaig anar a viure.

Perquè viure a la Barceloneta volia dir passar a viure a un barri de veritat. Un barri entès no només com un espai delimitat dintre d'una població format per immobles, equipaments i carrer. Es tractava d'un barri en el sentit ampli, format per persones, sentiments i construccions col·lectives. Un barri amb un sentiment de comunitat, de pertinença, de veïnatge.

Recordo la primera vegada que la meva àvia va parar la taula al carrer per dinar i com jo no entenia que l'espai públic també és això, un espai on fer comunitat, on reunir-se el veïnat per veure pel·lícules plegats i fer safareig.

Recordo com les portes del quart de casa de la meva àvia sempre estaven obertes al carrer, creant-se un espai confús entre què era espai privat i espai públic, esdevenint punt de trobada dels veïns que sempre passaven a saludar i a explicar-se anècdotes.

Recordo la solidaritat del barri, el sentiment de comunitat, com els veïns s'ajudaven intercanviant-se objectes o serveis sense esperar res concret a canvi. Avui et faig la vora d'uns pantalons perquè sé que quan es trenqui la meva rentadora tindré els meus veïns per ajudar-me.

Recordo la distinció tan clara que feien entre "els del barri" i "els que no són del barri" i com ser del barri implicava necessàriament estimar-lo, cuidar-lo i implicar-s'hi.

Recordo el procés de transformació del barri com quelcom inicialment positiu: l'obertura del barri al mar, la reforma del mercat i de la "Repla", la construcció de nous equipaments, la remodelació del front marítim.

Recordo la sorpresa quan vaig començar a veure els primers grups grans de turistes que s'adreçaven pel Pg Joan de Borbó (o Paseo Nacional, com alguns encara li diuen) cap a les platges.

Recordo l'orgull inicial amb què els veïns i veïnes explicaven com estava augmentant el turisme al barri, al principi molt incipient, perquè volia dir que aquell barri del qual tan orgullosos estaven era reconegut pels que no eren del barri.

Recordo quan van començar a tancar comerços de tota la vida per esdevenir negocis orientats al nou turisme que començava a invadir els carrers.

Recordo les protestes dels veïns i veïnes del barri contra un procés que ningú millor que ells van saber anticipar i que no va ser atès degudament per l'Ajuntament, ni per l'actual ni per l'anterior. Podríem assenyalar l'Hotel Vela com l'icona d'allò que mai s'hagués hagut de permetre.

Recordo quan fa dos anys la meva família va decidir marxar del barri novament, cansats d'haver de patir les conseqüències negatives del turisme perquè uns quants obtinguin beneficis.

Recordo que fa precisament dues setmanes vaig passar pel barri a fer un tomb i com em va sorprendre l'acceleració que havia assolit la transformació del barri en zona exclusivament turística en només dos anys.

Recordo que vaig passar pel C/ Pescadors, on va viure la meva àvia fins que va morir. El vaig trobar buit, sense taules al carrer, sense veïns i veïnes fent el safareig, sense ànima. Em va semblar endevinar un apartament turístic allà on hi havia el quart de casa de la meva àvia.

Les protestes de la Barceloneta no s'expliquen si no s'entén que no es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, o de brutícia o de sorolls. Es tracta de la defensa d'un model de convivència determinada, que entén la ciutat i el barri com un espai de socialització i de vides compartides. Els veïns i veïnes intenten defensar la seva forma de fer barri, de ser barri.

Nota: és evident que la situació actual és conseqüència d'un procés que ve de lluny i no s'ha originat els darrers tres anys de govern convergent a la ciutat. L'anterior govern municipal va ser també responsable d'orientar la Barceloneta com a zona turística, govern en el que ICV-EUiA hi participava. Ara bé, l'absoluta llibertat i barra lliure actual ha sigut un accelerador del conflicte que ha desbordat la situació.
També és evident que les responsabilitats depenen de la força que cada grup ha tingut al govern municipal i sobretot és evident que ICV-EUiA està actualment posant en qüestió el model turístic que hi ha a la ciutat i plantejant un model de ciutat confrontat al que CiU ha implementat a Barcelona. Si no fos així fa dos anys no hauria pres la decisió d'afiliar-m'hi.

Turisme i treball

Una de les principals apostes de l'actual Ajuntament de Barcelona ha estat fer esdevenir la ciutat com zona de monocultiu turístic. En Xavier Trias, com a representant de lobby turístic a les institucions, defensa el sector turístic amb l'argument que és generador de treball. Davant les crítiques sobre el model turístic intensiu que s'ha alimentat des de l'Ajuntament, es fa servir l'argument de la generació de llocs de treball per tal de justificar la destrucció sistemàtica del model de convivència de la ciutat.

Si bé inicialment la duresa de l'impacte de la crisi va fer que part de la ciutadania assumís el peatge imposat pel govern de Trias, el cert és que el seu model turístic és cada vegada més percebut com un problema per la ciutadania. Al darrer baròmetre de la ciutat de Barcelona de juny de 2014 el turisme ha passat a ser un dels principals problemes a Barcelona segons les percepcions dels seus habitants, escalant durant el mandat de CiU des de posicions testimonials al quart lloc en l'escala de preocupacions.

Arreu es multipliquen respostes ciutadanes que lluiten des dels barris per intentar aturar un model que aboca la ciutat al turisme, obviant les conseqüències que pels ciutadans de Barcelona té un turisme descontrolat. Des de la Plataforma salvem el Port Vell, Aturem el Pla Paral.lel o bé SOS Enric Granados, la ciutadania expressa la mateixa idea: el model turístic que des de l'Ajuntament s'està incentivant està posant en perill la ciutat per tal que uns quants obtinguin grans beneficis econòmics. Barcelona no vol acabar com Venècia.  i lluitarà social i políticament per evitar-ho. No volem el seu model que posa Barcelona en venda al millor postor i que prioritza el benefici privat sobre qualsevol altre consideració.

Però tornem a l'argument del govern de Trias per justificar el creixement sense fre del turisme a Barcelona: la generació de llocs de treball.

L’informe El Treball a Barcelona 2013 del Consell Econòmic i Social de Barcelona va ser presentat el passat maig . Aquest, recull l’evolució dels principals indicadors del mercat laboral a Barcelona  i ens pot ajudar a dimensionar l'actual model turístic com a sol.lució al  problema de l'atur.

Com es pot veure a les taules precedents, si es fa la valoració de quina ha estat l'evolució del mercat laboral als sectors amb una relació més directa amb el turisme, com són hosteleria i comerç, veiem que la generació de llocs de treball ha estat pràcticament inexistent.

Aquesta evolució cal emmarcar-la en un context en el qual les dades del sector turístic a Barcelona no han parat de créixer. De l'any 2010 a l'any 2013 hem passat de 7,13 milions de turistes a 7,57 milions Les pernoctacions han passat de 14,04 milions a 16,48 i el nombre d'habitacions de 31.776 a 34.453. També han crescut el nombre d'hotels, de 328 a 365 i el nombre de creueristes de 2,3  a 2,6 milions. És a dir, el sector ha experimentat un gran creixement durant aquests darrers anys que no ha tingut el seu reflex en l'ocupació. Més ingressos, més beneficis i més feina pels mateixos treballadors. Qualsevol persona que treballi al sector turístic o al comerç a Barcelona pot explicar com ara han de fer molt més, menys persones i en pitjors condicions.

Un dels indicadors de les condicions laborals és la temporalitat, on el sector serveis presenta la taxa més alta de temporalitat:

 

Per altra banda, la taxa d'atur del sector servei no ha parat d'incrementar-se els darrers anys:

 

A la temporalitat cal afegir uns salaris que progressivament van baixant, conseqüència del procés de devaluació interna de salaris que els governs de PP i CiU duen a terme. 

És a dir, els llocs de treball que es generen són de sous baixos i amb elevada inestabilitat, .

Desde l'Ajuntament s'incentiva un turisme desigual en les seves conseqüències: la ciutadania pateix les incomoditats i els beneficis es concentren en les mans d'uns quants, que són aquells interessats en mantenir les actuals polítiques municipals facilitadores d'un turisme que depreda la ciutat.

L'atur es cronifica a la ciutat , i cal que desde l'Ajuntament de Barcelona s'impulsin plans d'ocupació concentrant els esforços en aquelles persones que porten més temps en recerca d'un lloc de feina, grup de persones que no ha parat de crèixer els darrers anys

Per tal de crear llocs de treball s'ha d'incentivar des de l'Ajuntament la diversificació sectorial de l'economia de la ciutat i deixar de concentrar tots els esforços en una bombolla turística que, a part de trencar la ciutat, no és capaç de redistribuir la riquesa generada via llocs de treball. Una de les tasques d'un Ajuntament amb superàvit com el de Barcelona hauria de ser també  generar les condicions necessàries per tal que es puguin crear llocs de treball de qualitat a Barcelona.

El primer pas per poder redreçar la situació és que aquells que han governat pensant només en els interessos d'un pocs no tinguin l'oportunitat de vendre Barcelona quatre anys més. Per aixó cal unir forces, confluir i guanyar Barcelona.

Nota: les taules i gràfics s'ha obtingut de L’informe El Treball a Barcelona 2013 del Consell Econòmic i Social de Barcelona