Primàries al PSC : algunes reflexions

Ahir va tenir lloc a Barcelona la primera volta de les eleccions primàries obertes per tal d'escollir l'alcaldable del PSC per la ciutat.

Un partit socialista en evident descomposició va decidir arriscar i plantejar aquesta fórmula d'elecció per tal d'evitar la catàstrofe electoral que totes les enquestes li pronostiquen a les pròximes eleccions municipals.

Amb les primàries obertes buscaven principalment dos objectius: presentar-se com a alternativa al govern de Trias a través d'una major presència als mitjans de comunicació i obrir el partit a la ciutadania incentivant la participació. Un s'ha assolit parcialment, l'altre no.

Entre els riscos que prenien es trobava que la confrontació entre els candidats evidenciés el trencament intern del partit i que una participació baixa  evidenciés la llunyania dels ciutadans respecte al seu discurs i les seves propostes. Un s'ha evitat i l'altre no.

El procés deixa un resultat de 7.463 votants i algunes reflexions:

* El projecte del PSC per Barcelona no interessa a la ciutadania perquè no és creïble. Durant el mandat de Trias, que tant devastador ha estat pel model de ciutat progresista, l'oposició del PSC ha estat dubitativa o absent, basculant entre l'obsessió de presentar-se com a partit de govern buscant acords amb CiU i una oposició feble i desenfocada.

Amb aquests precedents, presentar-se com a projecte renovador i confrontat al de Trias té problemes evidents de credibilitat. Cal dir que amb el do de l'oportunitat que el caracteritza, s'anuncia un dia abans l' acord entre Navarro i Mas per rebaixar els impostos als casinos per donar un impuls al projecte de Barcelona World. El projecte de CiU per Barcelona és fer-la esdevenir en ciutat abocada al turisme amb una gestió dels beneficis desigual i amb efectes redistributius regressius. Amb l'acord, el PSC renuncia a liderar un projecte alternatiu i se sotmet també als interessos del lobby turístic.

* Els resultats en participació són un fracàs. El mateix PSC s'havia imposat un mínim de 10.000 vots que no s'han assolit. La participació de la seva militància ha estat molt baixa (aproximadament 50%), així com la dels seus simpatitzants (10%). De fet, la participació sobre el cens previ ha estat d'un 35% i el nombre de vots ha superat molt poc els 6.800 avals que van presentar el pre-candidats.

Aquests minços resultats s'han obtingut en un context que en clau intern es vivia com a molt important: l'èxit de les primàries obertes a Barcelona eren el termòmetre per valorar la capacitat del partit de tornar a recuperar Barcelona. Tot i aquesta vivència de transcendència, els propis integrants del partit no han respòs adequadament.

Per altra banda, cal tenir en compte que les primàries obertes han estat un èxit a nivell de mitjans de comunicació. Durant els dies que ha ocupat la campanya han tingut una cobertura mediàtica important i els candidats han tingut espai per explicar el seu projecte.

De fet, la campanya #indXmarti a la que més tard em referiré, va aconseguir introduir l'element de polèmica que tant agrada a alguns mitjans de comunicació i va provocar un augment de la seva cobertura.

 

Amb aquest nivell de presència als mitjants, una participació tant baixa és encara més greu.

* Han guanyat els dos candidats considerats "oficialistes" i que havien estat els que més diners havien destinat a la campanya. Aquest fet està directament relacionat amb l'escassa participació. Tot i que un 70% dels votants no pertanyien al partit, és evident que s'han activat les xarxes de relació de l'aparell de partit per nodrir-se de vots.

En aquest sentit i sobre les presumptes irregularitats que alguns han denunciat pel vot de determinat col·lectiu a Ciutat Vella, no és diferent del que ha pogut passar a altres indrets de Barcelona. S'han activat xarxes de familiars, coneguts, amics, gent propera, per tal d'incentivar una participació que es comprovava molt baixa durant la jornada. Extreure que hi ha caciquisme i clientelisme sense proves i evidències no em sembla correcte. En tot cas, caldria un aclariment per part del PSC per disipar els dubtes.

* Determinat col·lectiu independentista també caldria que fes una reflexió. Després de la dedicació i cobertura mediàtica que va assolir la campanya #indXmartí és evident que ha estat també un fracàs. En Jordi Martí ha tret uns resultats molt discrets tenint en compte que ha estat el líder dels socialistes a Barcelona fins a les primàries i que ha comptat amb el suport extern d'un sector independentista. L'electorat d'esquerres no s'ha mobilitzat per un candidat que ha basat la seva campanya en un únic punt: la consulta. Avís per a navegants.

* Com s'apuntava a les xarxes socials, el nombre de vots dels diferents candidats ha estat quasi inversament proporcional al nombre de seguidors dels mateixos a twitter. Sovint es dona una importància a la política 2.0 que no sembla tenir, de moment, una plasmació a la realitat.

Qui governa a Barcelona?

L'any 1961, el recentment desaparegut politòleg Robert Dahl, va publicar Who governs? , considerat des de la seva publicació un dels llibres més influents en les ciències socials. En aquest, Dahl va analitzar quina era la forma real en la qual s'adoptaven les decisions a la ciutat de New Haven. L'estudi va revelar l'existència de coalicions d'interessos que tracten d'exercir influència a la política pública. L'argument de Dahl és que el conflicte produït per la defensa de cadascun dels grups dels seus interessos es resolia a través d'organismes governamentals creant-se un equilibri que beneficiava a gran part de la ciutadania a llarg termini.

El mateix Dahl va assenyalar més endavant que aquest suposat equilibri es podria veure malmès quan la capacitat d'influència dels diversos interessos és molt desigual. La principal amenaça a la igualtat política i al procés democràtic és la desigualtat respecte als recursos socials i econòmics. Els grups d'interès no es poden considerar com necessàriament iguals i el poder polític no és un àrbitre neutral entre els diversos interessos: les corporacions econòmiques exerceixen una influència desproporcionada sobre el poder polític i, per tant, sobre els resultats de les seves decisions.

Seria interessant realitzar la mateixa anàlisi que va fer Dahl a la ciutat de Barcelona i preguntar-se: qui governa a Barcelona? Realment per a qui governa en Trias? Estan exercint les corporacions econòmiques una influència desproporcionada sobre l'Ajuntament de Barcelona?

Un exemple paradigmàtic que ens pot ajudar a respondre aquestes qüestions és la reforma de l'Avinguda Diagonal i la negativa de Trias a la connexió de les dues línies de Tramvia existents. Com s'explica en aquest article tots els experts coincideixen en què seria una mesura molt beneficiosa per la mobilitat que faria doblar el nombre d'usuaris i que, a més, seria una inversió molt rentable. Tot i la quasi unanimitat, l'alcalde no només es nega a la connexió sinó que ha iniciat unes obres de remodelació de l'Avinguda Diagonal que impossibilitaran la seva connexió sense una nova remodelació del passeig. D'aquesta forma un alcalde que se sap derrotat i en els darrers mesos de la seva gestió, inicia unes obres sense el consens de la ciutadania i en contra dels interessos de la immensa majoria per tal d'afavorir uns interessos ben concrets: el lobby turístic i automobilístic.

La gran majoria de decisions que ha pres en Trias durant el seu mandat han tingut com gran beneficiat els interessos de corporacions econòmiques o del sector turístic, passant per davant de les necessitat de la ciutadania. Fem un breu repàs:

* Reforma del Port Vell per a què esdevingui una marina de megaiots de luxe.

* L'aprovació d'un pla d'usos de Ciutat Vella a mida de la indústria hotelera i turística.

* Nova normativa de terrasses que amplia l'espai públic privatitzat.

* Cessió de la gestió del Castell de Montjuïc a una empresa privada i imposició d'una entrada, transformant un espaï de la ciutadania en un mirador per turistes.

* Privatització d'aparcaments municipals.

* Reforma del Passeig de Gràcia i la zona alta de l'Avinguda Diagonal.

* Pujada abusiva i desproporcionada del preu del transport públic.

* Transformació de Barcelona en plataforma per a bodes de luxe.

* Pressupost amb una politica d'inversions que prioritza les zones turístiques i menysté les necessitats dels barris popular de la ciutat.

El fil conductor de totes aquestes decisions és l'afavoriment per part del Govern de Trias de les necessitats i interessos d'uns pocs, obviant o directament vulnerant les necessitats i interessos de la resta, que som la majoria.

La democràcia està immersa dins un sistema socioeconòmic que garantitza sistemàticament una posició privilegiada als grans interessos econòmics. Una de les preocupacions que haurien de tenir present sempre els representants polítics és la implicació que aquest fet pot tenir en igualtat política.

Aquesta no és una preocupació per Trias, ja que les seves decisions mostren que governa al dictat d'aquests interessos econòmics que són qui ara governen Barcelona.

Resten uns mesos per les pròximes eleccions municipals. El govern de Trias i els interessos econòmics pels qui governa saben que les previsions electorals no els són favorable i el que veurem aviat és una acceleració del procés de venda i privatització de Barcelona. Només la resposta ciutadana i l'oposició institucional poden posar fre al que ens espera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tarifes del transport públic

Darrerament s'han sentit crides a fer una reflexió al voltant del preu del transport públic. Als efectes de la crisi econòmica s'ha sumat una pujada en les tarifes del transport per part de CiU totalment desproporcionada. Hi ha moviments que inclús estan plantejant la gratuïtat del transport públic.

Però ¿és justa aquesta reivindicació? ¿és possible que el transport públic sigui gratuït al nostre país? ¿és realista plantejar-s'ho amb l'actual context econòmic?

Entenc que la reivindicació d'un transport públic gratuït és justa, oportuna i realitzable.

És justa, perquè la mobilitat és un dret. I es tracta d'un dret que té una relació directa amb la igualtat d'oportunitats. Pensem per un moment en una persona aturada que estigui cobrant la prestació mínima i en quina implicació pot tenir en la seva economia el fer d'haver de pagar per moure's en transport públic. No podem admetre que aquesta persona aturada deixi, per exemple, d'anar a entrevistes de treball per la barrera econòmica que suposa la tarifa del transport públic.

Aquesta reivindicació és també oportuna. En primer lloc perquè no podem continuar amb l'actual nivell de contaminació que és produït, en gran part, per l'ús del transport privat. No oblidem que el Departament de Territori i Sostenibilitat va haver d'activar aquest desembre el protocol de contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona.

En segon lloc, l'actual moment és una finestra d'oportunitat política per tal que mesures d'aquest tipus comptin amb suport de la ciutadania. El context de crisi econòmica comporta una major acceptació de la necessitat de provisió pública de serveis.

Deia també que es tracta d'una reivindicació realitzable. Aquells que estan en contra d'aquesta mesura diran que no és viable econòmicament i no és cert.
L'associació per a la Promoció del Transport Públic ha  presentat  recentment una sèrie de propostes que permetrien augmentar la recaptació i que van des d'una taxa turística finalista a, per exemple, un cànon sobre els peatges. Per altra banda no hem d'oblidar que segons dades de l'Eurostat la pressió fiscal de Catalunya és una de les més baixes de la UE, al nivell de Lituània. Hi ha diners per finançar els serveis públics, el problema és que aquells que els tenen no contribueixen suficientment.

Aquesta proposta no és una utopia: existeix una capital Europea, Tallin, que des de principis de 2013 ofereix als seus ciutadans transport públic gratuït i on ja estan notant les conseqüències positives de la seva decisió com són una disminució de la circulació de vehicles, una reducció de la contaminació

mediambiental i una reducció del nombre d'accident de trànsit.

Cal dir que la gratuïtat del transport públic per tothom por comportar un disminució de la qualitat de l'oferta per l'elevat cost que suposa el manteniment d'una xarxa de transport públic adequada. En aquest sentit pot ser raonable introduir repagaments tarifaris per a determinats usuaris, però aquests mai han de ser de tal magnitud que puguin desincentivar l'´ús del transport públic o bé vulnerar el dret a la mobilitat, com és el cas actual.

En tot cas, si les circumstàncies econòmiques i les necesitats de finançament no permeten plantejar la gratüïtat per tothom , al que no podem renunciar és a l'aplicació d'un model tarifari que contempli la gratuïtat per determinats col·lectius, com poder ser aturats i persones amb rendes baixes.

 

En aquest sentit, revindicacions com les que estan protagonitzant a Barcelona la plataforma Stop Pujades Transport són molt pertinents  ja que no només s'oposen a la darrera pujada del transport, sino que incorporen a l'agenda política el debat al voltant de la necessitat d'una tarificació amb criteris socials.