Va ser l'any 1995 quan amb quinze anys la meva família es va traslladar a viure a la Barceloneta des d'una població de les rodalies de Barcelona, del Baix Llobregat.
Els meus pares i la seva família són del "barri" i havien decidit fer créixer els seus fills a un ambient diferent del de la Barceloneta dels anys 80's. La transformació urbanística i també social que havia esdevingut al barri gràcies a l'impuls dels Jocs Olímpics va fer que decidissin tornar a viure-hi.
A casa sempre vaig escoltar històries sobre el barri de la Barceloneta que ocasionalment visitava per veure la meva àvia, però res m'havia preparat pel xoc que vaig tenir quan hi vaig anar a viure.
Perquè viure a la Barceloneta volia dir passar a viure a un barri de veritat. Un barri entès no només com un espai delimitat dintre d'una població format per immobles, equipaments i carrer. Es tractava d'un barri en el sentit ampli, format per persones, sentiments i construccions col·lectives. Un barri amb un sentiment de comunitat, de pertinença, de veïnatge.
Recordo la primera vegada que la meva àvia va parar la taula al carrer per dinar i com jo no entenia que l'espai públic també és això, un espai on fer comunitat, on reunir-se el veïnat per veure pel·lícules plegats i fer safareig.
Recordo com les portes del quart de casa de la meva àvia sempre estaven obertes al carrer, creant-se un espai confús entre què era espai privat i espai públic, esdevenint punt de trobada dels veïns que sempre passaven a saludar i a explicar-se anècdotes.
Recordo la solidaritat del barri, el sentiment de comunitat, com els veïns s'ajudaven intercanviant-se objectes o serveis sense esperar res concret a canvi. Avui et faig la vora d'uns pantalons perquè sé que quan es trenqui la meva rentadora tindré els meus veïns per ajudar-me.
Recordo la distinció tan clara que feien entre "els del barri" i "els que no són del barri" i com ser del barri implicava necessàriament estimar-lo, cuidar-lo i implicar-s'hi.
Recordo el procés de transformació del barri com quelcom inicialment positiu: l'obertura del barri al mar, la reforma del mercat i de la "Repla", la construcció de nous equipaments, la remodelació del front marítim.
Recordo la sorpresa quan vaig començar a veure els primers grups grans de turistes que s'adreçaven pel Pg Joan de Borbó (o Paseo Nacional, com alguns encara li diuen) cap a les platges.
Recordo l'orgull inicial amb què els veïns i veïnes explicaven com estava augmentant el turisme al barri, al principi molt incipient, perquè volia dir que aquell barri del qual tan orgullosos estaven era reconegut pels que no eren del barri.
Recordo quan van començar a tancar comerços de tota la vida per esdevenir negocis orientats al nou turisme que començava a invadir els carrers.
Recordo les protestes dels veïns i veïnes del barri contra un procés que ningú millor que ells van saber anticipar i que no va ser atès degudament per l'Ajuntament, ni per l'actual ni per l'anterior. Podríem assenyalar l'Hotel Vela com l'icona d'allò que mai s'hagués hagut de permetre.
Recordo quan fa dos anys la meva família va decidir marxar del barri novament, cansats d'haver de patir les conseqüències negatives del turisme perquè uns quants obtinguin beneficis.
Recordo que fa precisament dues setmanes vaig passar pel barri a fer un tomb i com em va sorprendre l'acceleració que havia assolit la transformació del barri en zona exclusivament turística en només dos anys.
Recordo que vaig passar pel C/ Pescadors, on va viure la meva àvia fins que va morir. El vaig trobar buit, sense taules al carrer, sense veïns i veïnes fent el safareig, sense ànima. Em va semblar endevinar un apartament turístic allà on hi havia el quart de casa de la meva àvia.
Les protestes de la Barceloneta no s'expliquen si no s'entén que no es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, o de brutícia o de sorolls. Es tracta de la defensa d'un model de convivència determinada, que entén la ciutat i el barri com un espai de socialització i de vides compartides. Els veïns i veïnes intenten defensar la seva forma de fer barri, de ser barri.
Nota: és evident que la situació actual és conseqüència d'un procés que ve de lluny i no s'ha originat els darrers tres anys de govern convergent a la ciutat. L'anterior govern municipal va ser també responsable d'orientar la Barceloneta com a zona turística, govern en el que ICV-EUiA hi participava. Ara bé, l'absoluta llibertat i barra lliure actual ha sigut un accelerador del conflicte que ha desbordat la situació.
També és evident que les responsabilitats depenen de la força que cada grup ha tingut al govern municipal i sobretot és evident que ICV-EUiA està actualment posant en qüestió el model turístic que hi ha a la ciutat i plantejant un model de ciutat confrontat al que CiU ha implementat a Barcelona. Si no fos així fa dos anys no hauria pres la decisió d'afiliar-m'hi.
Els meus pares i la seva família són del "barri" i havien decidit fer créixer els seus fills a un ambient diferent del de la Barceloneta dels anys 80's. La transformació urbanística i també social que havia esdevingut al barri gràcies a l'impuls dels Jocs Olímpics va fer que decidissin tornar a viure-hi.
A casa sempre vaig escoltar històries sobre el barri de la Barceloneta que ocasionalment visitava per veure la meva àvia, però res m'havia preparat pel xoc que vaig tenir quan hi vaig anar a viure.
Perquè viure a la Barceloneta volia dir passar a viure a un barri de veritat. Un barri entès no només com un espai delimitat dintre d'una població format per immobles, equipaments i carrer. Es tractava d'un barri en el sentit ampli, format per persones, sentiments i construccions col·lectives. Un barri amb un sentiment de comunitat, de pertinença, de veïnatge.
Recordo la primera vegada que la meva àvia va parar la taula al carrer per dinar i com jo no entenia que l'espai públic també és això, un espai on fer comunitat, on reunir-se el veïnat per veure pel·lícules plegats i fer safareig.
Recordo com les portes del quart de casa de la meva àvia sempre estaven obertes al carrer, creant-se un espai confús entre què era espai privat i espai públic, esdevenint punt de trobada dels veïns que sempre passaven a saludar i a explicar-se anècdotes.
Recordo la solidaritat del barri, el sentiment de comunitat, com els veïns s'ajudaven intercanviant-se objectes o serveis sense esperar res concret a canvi. Avui et faig la vora d'uns pantalons perquè sé que quan es trenqui la meva rentadora tindré els meus veïns per ajudar-me.
Recordo la distinció tan clara que feien entre "els del barri" i "els que no són del barri" i com ser del barri implicava necessàriament estimar-lo, cuidar-lo i implicar-s'hi.
Recordo el procés de transformació del barri com quelcom inicialment positiu: l'obertura del barri al mar, la reforma del mercat i de la "Repla", la construcció de nous equipaments, la remodelació del front marítim.
Recordo la sorpresa quan vaig començar a veure els primers grups grans de turistes que s'adreçaven pel Pg Joan de Borbó (o Paseo Nacional, com alguns encara li diuen) cap a les platges.
Recordo l'orgull inicial amb què els veïns i veïnes explicaven com estava augmentant el turisme al barri, al principi molt incipient, perquè volia dir que aquell barri del qual tan orgullosos estaven era reconegut pels que no eren del barri.
Recordo quan van començar a tancar comerços de tota la vida per esdevenir negocis orientats al nou turisme que començava a invadir els carrers.
Recordo les protestes dels veïns i veïnes del barri contra un procés que ningú millor que ells van saber anticipar i que no va ser atès degudament per l'Ajuntament, ni per l'actual ni per l'anterior. Podríem assenyalar l'Hotel Vela com l'icona d'allò que mai s'hagués hagut de permetre.
Recordo quan fa dos anys la meva família va decidir marxar del barri novament, cansats d'haver de patir les conseqüències negatives del turisme perquè uns quants obtinguin beneficis.
Recordo que fa precisament dues setmanes vaig passar pel barri a fer un tomb i com em va sorprendre l'acceleració que havia assolit la transformació del barri en zona exclusivament turística en només dos anys.
Recordo que vaig passar pel C/ Pescadors, on va viure la meva àvia fins que va morir. El vaig trobar buit, sense taules al carrer, sense veïns i veïnes fent el safareig, sense ànima. Em va semblar endevinar un apartament turístic allà on hi havia el quart de casa de la meva àvia.
Les protestes de la Barceloneta no s'expliquen si no s'entén que no es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, o de brutícia o de sorolls. Es tracta de la defensa d'un model de convivència determinada, que entén la ciutat i el barri com un espai de socialització i de vides compartides. Els veïns i veïnes intenten defensar la seva forma de fer barri, de ser barri.
Nota: és evident que la situació actual és conseqüència d'un procés que ve de lluny i no s'ha originat els darrers tres anys de govern convergent a la ciutat. L'anterior govern municipal va ser també responsable d'orientar la Barceloneta com a zona turística, govern en el que ICV-EUiA hi participava. Ara bé, l'absoluta llibertat i barra lliure actual ha sigut un accelerador del conflicte que ha desbordat la situació.
També és evident que les responsabilitats depenen de la força que cada grup ha tingut al govern municipal i sobretot és evident que ICV-EUiA està actualment posant en qüestió el model turístic que hi ha a la ciutat i plantejant un model de ciutat confrontat al que CiU ha implementat a Barcelona. Si no fos així fa dos anys no hauria pres la decisió d'afiliar-m'hi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario