De Nova York a Barcelona : dues ciutats amb la mateixa història

A Història de dues ciutats, Charles Dickens exposa el contrast entre les ciutats de Londres i Paris durant el s. XVIII. Una Londres amb pau i sense conflicte social vers un París en ple fervor revolucionari.
Durant la seva campanya per les eleccions a l'alcaldia de Nova York, Bill de Blasio ha fet servir la metàfora de les dues ciutats en un sentit diferent. Ha descrit la realitat d'una ciutat dual, dividida, amb dues realitats convivint en un mateix espai: dues ciutats. 

Per una banda la Nova York dels negocis i el luxe, abocada al turisme i al comerç. Aquesta ciutat necessitava un govern diligent amb els rics i que fos capaç de proporcionar seguretat i facilitats per a fer negocis. Cal dir que Bloomberg ha estat un bon alcalde per aquesta ciutat durant 12 anys. Els ciutadans d'aquesta Nova York han gaudit durant el seu mandat d'una alcaldia que ha defensat els seus interessos com ningú i d'una etapa en la qual han pogut incrementar els seus beneficis de forma molt notable.
Però existeix un altra Nova York, la ciutat de les classes populars i treballadores. Una ciutat que ha vist com s'incrementaven de forma notable les desigualtats socials, l'exclusió social i la pobresa. A aquesta ciutat no han arribat els beneficis de la política econòmica de Bloomberg, ja que estava pensada només per uns pocs. Aquesta ciutat ha trigat molts anys a entendre quelcom que les classes treballadores no hauríem d'oblidar mai: el progrés econòmic sense redistribució no té sentit per la majoria. Fer de Nova York una ciutat enfocada al negoci i consolidar-la com a destí turístic mundial no va tenir com a conseqüència necessàriament una major redistribució de rendes, ans al contrari.

El passat mes de novembre Bill de Blasio va guanyar les eleccions municipals amb un 70% dels vots i ha passat a ser el primer alcalde demòcrata a Nova York en 20 anys. L'important és que ho ha fet amb un programa electoral que té com a eix vertebrador la justícia social i com a objectiu la " plena igualtat d'oportunitats sense tenir en compte el codi postal".

Per assolir aquests objectius, els instruments seran els habituals des d'una postura progressista: increment d'ingressos via impostos a aquells que ingressen més i  l'activació d'una despesa social que tingui en compte aquells que més ho necessiten (inversió en educació, construcció de 200.000 habitatges públiques).

Com es pot comprovar la situació a Nova York és perfectament assimilable a la Barcelona actual. Diversos indicadors assenyalen que el procés de dualització de la ciutat s'ha accelerat:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/12/12/catalunya/1386877645_745061.html

http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfbarris.htm

Davant d'aquesta realitat tenim un alcalde, en Xavier Trias, que governa pensant només en una minoria i que respon a uns interessos molt determinats:

http://xgonzalbez.blogspot.com.es/2013/12/barcelona-barri-barri.html

Tot i que el temps que porta Trias a l'alcaldia és molt menor al que va estar Bloomberg, cal dir que està executant el mateix model de ciutat d'una forma implacable. En Trias i la dreta a Catalunya i Espanya veuen aquesta crisi com una finestra d'oportunitat. Entenen la crisi com el context perfecte per aplicar polítiques de retallades antisocials i consolidar el seu model de societat individualista, insolidària i privatitzada. Sovint aprofiten el neguit dels ciutadans per justificar les seves polítiques classistes. "Cal facilitar el turisme i l'activitat econòmica per crear llocs de treball" és el mantra del govern de Trias. El que no es demostra és quants llocs de treballs es generaran. El que no s'explica és quina qualitat tindran. El que mai es diu és quin és el repartiment de la "riquesa" generada. I mentrestant tot està en venda, tot és susceptible d'oferir-se al mercat perquè aquells que més tenen se'n pugui aprofitar.

Barcelona és socialment d'esquerres i no es mereix un alcalde com Trias. Existeix una opció política que presenta un model alternatiu: amb una ciutat inclusiva, amb cohesió social, democràtica i participativa. Cal que aquesta opció política sigui capaç d'aglutinar forces per esdevenir subjecte polític majoritari i cal que tots aquells que volem una Barcelona diferent hi aboquem esforços perquè sigui possible.