Ahir al matí el Govern anunciava oficialment la intenció de prorrogar els pressupostos de la Generalitat pel 2013.
Al marge del debat sobre el fet d'acatar o no el límit de dèficit imposat pel govern central, la decisió d'ERC i CiU de prorrogar els pressupostos és, tal com ha senyalat en Joan Herrera, un frau democràtic.
http://www.iniciativa.cat/icv/news/46406
L'evolució dels sistemes democràtics actuals ha constituït un sistema institucional caracteritzat per la partitocràcia. Al llarg del s. XX els partits van guanyar importància dins els sistemes democràtics fins a convertir-se en la peça principal. Entre les conseqüències d'aquest fet es troba la preponderància de la institució del Govern front el Parlament.
Cal tenir en compte que el Parlament és la institució que permet representar el pluralisme de la societat de forma permanent. El pluralisme parlamentari requereix que la centralitat del debat polític tingui lloc a l'assemblea per tal que la ciutadania pugui conèixer quines són les posicions dels diversos grups que en formen part.
Les funcions que habitualment s'han atorgat al Parlament són la de representació de la pluralitat social, la legitimació de la resta d'òrgans, el control legislatiu i la funció de control polític. La creixent importància atorgada al Govern fa que la funció de control polític per part del Parlament sigui cabdal per mantenir un nivell mínim de qualitat democràtica.
L'aprovació de la llei de pressupostos ha estat habitualment l'instrument principal per tal que el Parlament realitzi aquest control i expressi el seu pluralisme. Aprovar uns pressupostos implica haver de distribuir la despesa, prioritzar entre els diferents elements que en formen part i assignar recursos en funció de la importància que determinada matèria tingui pels diversos grups polítics. També vol dir explicar d'on es preveu treure els recursos necessaris per tal de fer front a la despesa.
És evident que no és el mateix decidir gastar en salut o sanitat que en inversió per promoció econòmica. Com tampoc és el mateix preveure incrementar la despesa a través de l'impost de successions que a través de venda del patrimoni.
En els sistemes democràtics els pressupostos acostumen a tenir un caràcter incrementalista, és a dir, el debat acostuma a girar al voltant de com es redistribueix entre les partides existents l'increment a aplicar al pressupost de l'any anterior. És en moments de crisi econòmica i de restriccions d'ingressos quan el debat pressupostari té més importància, atenent a què és en aquestes circumstàncies quan afloren amb major transparència quin són els continguts dels diversos projectes polítics, quina és la importància que un partit polític dóna, per exemple, a la sanitat pública, a l'educació, a la lluita contra la pobresa, etc.
Aquesta, i no pas una altra, és la raó per la qual ERC i CiU han pres a la ciutadania la possibilitat d'un debat sobre prioritats pressupostàries. Ambdós partits no volen definir quines són les seves prioritats: CiU perquè implicaria fer palès la seva insensibilitat social, la seva poca preocupació pel benestar de les persones i la seva voluntat de reduir l'estat social per fer negoci. ERC perquè vol diluir la seva col·laboració necessària amb el desballestament de l'estat del benestar.
Aquest intent d'ocultar a la ciutadania les seves preferències és un frau democràtic.
I aquest frau democràtic no és anecdòtic, ans al contrari, té una importància cabdal, ja que expressa un nivell d'exigència democràtica molt baix per part dels dos partits.
Des de diversos sectors que defensen la constitució d'un nou estat per a Catalunya, acostumen a titllar la posició d'ICV-EUiA en determinades qüestions com molesta, d'obstrucció, poc col·laborativa. Afirmen que l'objectiu d'un nou estat és tan important que hem de ser capaços de fer renúncies. ¿també hem de renunciar al debat? ¿aquest és el nivell de qualitat democràtica del nou estat? ¿a què més haurem de renunciar? ¿fins a on arribarà el sacrifici?
El full de ruta per tal de poder exercir el dret a decidir passava, segons es va argumentar, per carregar-nos de raons fent que el procés tingui, en tot moment i sense cap tipus de dubte, legitimitat democràtica.
Aquesta mateixa legitimitat és la que demano pels pressupostos. No oblidem que darrera de cada retallada, de cada resta a una partida del pressupost hi ha persones. Persones que estan patint de forma colpidora els efectes d'aquesta crisi. Crec que cadascuna d'aquestes persones es mereix un debat al Parlament.
Al marge del debat sobre el fet d'acatar o no el límit de dèficit imposat pel govern central, la decisió d'ERC i CiU de prorrogar els pressupostos és, tal com ha senyalat en Joan Herrera, un frau democràtic.
http://www.iniciativa.cat/icv/news/46406
L'evolució dels sistemes democràtics actuals ha constituït un sistema institucional caracteritzat per la partitocràcia. Al llarg del s. XX els partits van guanyar importància dins els sistemes democràtics fins a convertir-se en la peça principal. Entre les conseqüències d'aquest fet es troba la preponderància de la institució del Govern front el Parlament.
Cal tenir en compte que el Parlament és la institució que permet representar el pluralisme de la societat de forma permanent. El pluralisme parlamentari requereix que la centralitat del debat polític tingui lloc a l'assemblea per tal que la ciutadania pugui conèixer quines són les posicions dels diversos grups que en formen part.
Les funcions que habitualment s'han atorgat al Parlament són la de representació de la pluralitat social, la legitimació de la resta d'òrgans, el control legislatiu i la funció de control polític. La creixent importància atorgada al Govern fa que la funció de control polític per part del Parlament sigui cabdal per mantenir un nivell mínim de qualitat democràtica.
L'aprovació de la llei de pressupostos ha estat habitualment l'instrument principal per tal que el Parlament realitzi aquest control i expressi el seu pluralisme. Aprovar uns pressupostos implica haver de distribuir la despesa, prioritzar entre els diferents elements que en formen part i assignar recursos en funció de la importància que determinada matèria tingui pels diversos grups polítics. També vol dir explicar d'on es preveu treure els recursos necessaris per tal de fer front a la despesa.
És evident que no és el mateix decidir gastar en salut o sanitat que en inversió per promoció econòmica. Com tampoc és el mateix preveure incrementar la despesa a través de l'impost de successions que a través de venda del patrimoni.
En els sistemes democràtics els pressupostos acostumen a tenir un caràcter incrementalista, és a dir, el debat acostuma a girar al voltant de com es redistribueix entre les partides existents l'increment a aplicar al pressupost de l'any anterior. És en moments de crisi econòmica i de restriccions d'ingressos quan el debat pressupostari té més importància, atenent a què és en aquestes circumstàncies quan afloren amb major transparència quin són els continguts dels diversos projectes polítics, quina és la importància que un partit polític dóna, per exemple, a la sanitat pública, a l'educació, a la lluita contra la pobresa, etc.
Aquesta, i no pas una altra, és la raó per la qual ERC i CiU han pres a la ciutadania la possibilitat d'un debat sobre prioritats pressupostàries. Ambdós partits no volen definir quines són les seves prioritats: CiU perquè implicaria fer palès la seva insensibilitat social, la seva poca preocupació pel benestar de les persones i la seva voluntat de reduir l'estat social per fer negoci. ERC perquè vol diluir la seva col·laboració necessària amb el desballestament de l'estat del benestar.
Aquest intent d'ocultar a la ciutadania les seves preferències és un frau democràtic.
I aquest frau democràtic no és anecdòtic, ans al contrari, té una importància cabdal, ja que expressa un nivell d'exigència democràtica molt baix per part dels dos partits.
Des de diversos sectors que defensen la constitució d'un nou estat per a Catalunya, acostumen a titllar la posició d'ICV-EUiA en determinades qüestions com molesta, d'obstrucció, poc col·laborativa. Afirmen que l'objectiu d'un nou estat és tan important que hem de ser capaços de fer renúncies. ¿també hem de renunciar al debat? ¿aquest és el nivell de qualitat democràtica del nou estat? ¿a què més haurem de renunciar? ¿fins a on arribarà el sacrifici?
El full de ruta per tal de poder exercir el dret a decidir passava, segons es va argumentar, per carregar-nos de raons fent que el procés tingui, en tot moment i sense cap tipus de dubte, legitimitat democràtica.
Aquesta mateixa legitimitat és la que demano pels pressupostos. No oblidem que darrera de cada retallada, de cada resta a una partida del pressupost hi ha persones. Persones que estan patint de forma colpidora els efectes d'aquesta crisi. Crec que cadascuna d'aquestes persones es mereix un debat al Parlament.
Genial post!
ResponderEliminarEL nacionalisme, partint d'una concepció binaria de la realitat, creu que tan sols hi han adeptes i traïdors. Qualsevol petita obra de dubte en l'adhesió incondicional al poder es una sospita d'heretgia.
El nacionalisme conservador de CIU-ERC ha construït una identitat metafísica i hegueliana de Catalunya ("El procés") que evoluciona en una dialèctica amb la voluntat del poble, sense cap causa material al darrere. La realitat social és una nosa que destorba, una pedra al camí de la causa suprema. Per això s'aproven retallades draconianes, sense debat i amb traïdoria estival, cal ofuscar la realitat al preu que sigui, no fos cas que algú s'adoni que l'Emperador va nu i que, tot plegat, es un gran farol.