Dubtes raonables

El periodista Roger Tugas planteja una sèrie de dubtes raonables sobre el posicionament d'ICV en la qüestió de la pròrroga o no dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya :

http://blogs.ara.cat/corresponsaldelaragooriental/2013/08/05/desobeir-el-deficit-alguns-dubtes-raonables/

El posicionament d'ICV és el d'aprovar uns pressupostos amb un límit de dèficit superior al derivat del repartiment realitzat per Hisenda i que s'adeqüi a les necessitats socials del nostre país.

En efecte, tal com es comenta al mateix article, cal entendre aquest posicionament com " un pols amb l’Estat i forçar-lo a finançar el dèficit fixat unilateralment per evitar degradar la imatge pròpia en l'àmbit internacional"

Cal veure quin és el pes de l'economia catalana sobre el conjunt de l'Estat (19% del PIB) i els efectes que per l'economia espanyola tindria que Catalunya no pugui atendre una part important dels seus compromisos. Si Catalunya necessita el finançament proporcionat per la FLA, Espanya necessita el finançament internacional per finançar el seu propi dèficit. El fet que un territori que representa un 19% de la seva economia pugui fer default tindria conseqüències imprevisibles per la mateixa economia espanyola. Es planteja aquí una qüestió: seria capaç Espanya de posar en risc la seva pròpia cohesió social per tensionar la de Catalunya? Ho admetria la troika i les autoritats europees?

Evidentment no tenim resposta a aquestes preguntes però tot fa suposar que es prioritzaria l'estabilitat econòmica per sobre de posicionaments de caràcter territorial.

Per altra banda es tracta d'un posicionament polític de força. En un context de reclamació de l'exercici del dret a decidir, on des d'alguns sectors es planteja que en algun moment s'haurà d'expressar la ferma voluntat de Catalunya d'exercir aquest dret, inclús si la legalitat vigent no ho permet, sembla estrany no preveure que aquest tipus de postures pot tenir conseqüències, també en matèria econòmica.

Tenir una postura ferma en la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya no crec que sigui, com apunta en Roger Tugas, "esgotar recursos abans d'hora". Ans al contrari, es tracta de mostrar des del principi, en el marc d'un procés de negociació, que la voluntat dels polítics catalans per tal de mantenir la cohesió social és irrenunciable i que la màxima prioritat és mantenir uns drets socials que ja han sofert un procés important de degradació.

Tinc el meu propi dubte raonable: és aquesta la prioritat de totes les forces polítiques catalanes?