Assenyaleu!

Fa un temps que l'independentisme ha entrat a una fase que podríem definir com "onanista" i que es caracteritza per adreçar missatges i focalitzar esforços en aquells que ja estan convençuts i tenen clara la seva posició respecte a la qüestió. Com alguns analistes polítics han entès, el moviment independentista no serà capaç d'assolir els seus objectius si no és capaç de convèncer a aquells que tenen dubtes o bé esperen a l'evolució dels esdeveniments per posicionar-se.

Aquesta fase "onanista" es caracteritza també per la desqualificació immediata i l'agressió verbal a tot aquell que expressi els seus dubtes o bé assenyali allò que li sembla no es fa bé des de l'independentisme. És evident que insultar o menystenir els arguments d'aquells que pretens convèncer no és la millor de les maneres d'ampliar l'esgotat creixement de l'independentisme.

Com que estic convençut que existeixen independentistes intel·ligents, amb ètica política i amb capacitat d'entendre les avantatges de convèncer als no convençuts en lloc de reafirmar als creients, us donaré un consell per tal d'arribar a aquells que, de moment, no creiem que la independència sigui la millor de les opcions: assenyaleu.

Assenyaleu que és vergonyant el grau d'utilització política dels mitjans públics catalans per part d'una opció política. Denuncieu que no és lícit sotmetre a la televisió i ràdio pública al nivell de manipulació i manca d'imparcialitat als que estan sotmesos actualment. Defenseu una democràcia de qualitat, que respecti la pluralitat. Assenyaleu i no amagueu la crítica destacant allò que també es fa malament a altres indrets. Si el que us preocupa principalment és Catalunya, no us escudeu amb l'argument que els altres també ho fan.

Assenyaleu que és una trampa democràtica prendre a la ciutadania el seu dret a fer rendir comptes als seus governants. Alceu la veu per denunciar que Artur Mas s'amaga a una llista per evitar el cost polític de la seva acció de govern contrària als interessos de les classes populars.

Assenyaleu que dirigents que han format part d'un partit on la corrupció és estructural no poden formar part, ni molt menys liderar, cap nou govern a Catalunya. No col·laboreu amb el vostre silenci en l'operació de supervivència d'un espai polític que ha demostrat fer de la corrupció el seu mecanisme habitual de fer política. No permeteu l'engany de pretendre construir un país net amb aquells que no en tenen res de net.

Assenyaleu que no és lícit l'intent d'una llista d'apropiar-se de símbols i sigles que no els pertanyen mitjançant la captació d'exmembres d'altres espais polítics que comercien amb un capital polític que no els pertany.

Assenyaleu que, encara que pugui restar adhesions, el procès de transició cap a la independència no serà fàcil ni ràpid. Expliqueu que tindrà costos, també econòmics i que seran les classes populars les que, com sempre, més patirien les conseqüències. Assenyaleu les enormes dificultats que hi hauria per accedir al finançament dels mercats internacionals i les caresties a les quals ens hauríem d'enfrontar. No endolciu el procès cap a la independència amagant a la població que tindria un impacte molt important sobre les condicions vitals de, com a mínim, una generació de catalans.

Assenyaleu que no és possible una declaració unilateral sense conflicte amb un Estat que, tal com vosaltres mateixos remarqueu, no és dialogant. Assenyaleu que serà molt difícil comptar amb aliats internacionals i que una secessió ineludiblement hauria de passar per un diàleg i un pacte que ,des de el món independentista, es presenta com impossible amb l'Estat espanyol.

Assenyaleu que no és adequat, ni convenient als vostres interessos, la desqualificació personal, l'insult i la manca de respecte per aquelles persones que expressen punts d'opinió diferent i dubtes respecte a la postura majoritària. Censureu l'actitud de matonisme gregari existent a determinades xarxes socials vers aquells amb opinions diferents. No permeteu que estem tan sols assenyalant.

Assenyaleu, en definitiva, tot allò que a molts ens allunya del vostre projecte i llavors serà quan podrem començar un debat de fons sobre si ens convé o no la independència.

Candidatura a conseller i consellera de l'Eixample

Animat per moltes companyes i companys finalment m'he decidit a presentar la meva candidatura a conseller de districte a l'Eixample i concòrrer a les primàries de conseller de Barcelona en Comú que tindran lloc el proper 16, 17 i 18 de juliol.

Ho faré conjuntament amb la Isabel Giralt Sampedro que ha estat consellera aquest últim mandat.  Fa tres anys que conec a la Isabel i és una persona treballadora, compromesa, il.lusionada i il.lusionant, que pot aportar al districte de l'Eixample l'experiència necessària per aquests propers quatre anys de mandat que no seran gens fàcils. Els dos formem una llista alternativa i intentarem ser dos dels tres consellers i conselleres que s'han d'escollir em aquest procés.  Us animo a que,  escolliu a qui escolliu,  si esteu registrats i registrades a Barcelona en Comú i viviu a l'Eixample, participeu d'aquesta oportunitat d'escollir el consellers o consellera del districte.  

Aquest link us postarà a la nostra pàgina de Facebook

                                                                                        
Aquí us deixem algunes propostes d'acció política pel districte que intenten recollir moltes de les lluites i reivindicacions que afecten al territori. Durant el temps que he fet tasques de coordinació de l'agrupació d'ICV a l'Eixample i de l'espai Àgora, he tingut l'oportunitat de conèixer moltes associacions, moviments,  activistes i ciutadanes i ciutadans amb els que he pogut escoltar de primera mà quines són les necessitat, carències, potencialitats i reptes del districte. L'experiència de la Isabel com a consellera de districte de l'Eixample també l'ha permès tenir una visió àmplia del territori i una relació de primerà mà amb les associacions, moviments i ciutadania del districte que ens ha ajudat a plantejar el nostre pla d'acció  política.

Propostes d'acció política per l'Eixample

En primer lloc qualsevol acció de govern al districte de l'Eixample ha de partir de l'objectiu de garantir uns drets socials bàsics a la ciutadania: salut, habitatge, educació, dret a l'alimentació i als subministraments bàsics i a un treball digne. També el dret a viure a un barri i un districte amb un entorn pensat pels i en el veïns i veïnes que hi conviuen.

Cap reforma urbanística s'hauria de dur a terme sense la consulta prèvia dels habitants dels barris afectats mitjançant diversos mecanismes de participació en funció de la rellevància de l'afectació (consells de barri o consulta ciutadana). Per tal que la participació sigui de qualitat cal una ciutadania informada. En aquest sentit serà responsabilitat del districte assegurar-se que es disposa d'una informació entenedora per tothom i fomentar la participació entre els veïns i veïnes del barri.

Cal reorientar la reforma de l'Av. Paral·lel que actualment vol transformar-lo en una avinguda comercial per turistes cap a una avinguda que torni a ser un nucli cultural de la ciutat. Caldria també codecidir amb el veïnatge l'ús de les places que s'han generat amb la recentment fallida reforma.

La reforma del mercat de Sant Antoni millorarà l'atractiu turístic del barri. Les restes trobades així com l'interès comercial i urbanístic del mateix mercat provocarà probablement un increment del flux de turistes. Casos com el de la Sagrada Família o el Born ens fan veure que cal avançar-se a les conseqüències negatives que aquest augment del flux turístic pot tenir pel barri. En aquest sentit la gestió de les llicències d'activitat mitjançant un pla d'usos del barri ha de fer compatible aquesta activitat turística amb la necessària conservació del comerç de proximitat. També serà necessari definir un numerus clausus de places residencials turístiques (siguin hoteleres o en forma de lloguer habitacional).
 
Caldrà iniciar un procès participatiu perquè els veïns i veïnes de Sant Antoni decideixin l'ús de les noves places al voltant del mercat de Sant Antoni i de l'espai que es alliberarà a Ronda Sant Antoni quan es desmunti el mercat temporal.

Caldria repensar l'espai públic de l'Eixample de forma global i valorar la possibilitat d'entendre moltes zones com una superilla. En tot cas, caldria redefinir els usos adaptant-los als diversos col·lectius que resideixen al districte i evitar que el vehicle sigui l'element que defineixi l'espai públic, com passa actualment. Els objectius: millorar la vida en comú de la ciutadania, la qualitat ambiental, incrementar les zones verdes, crear espais d'interrelació veïnal...etc

Cal dedicar el solar de les "Hermanitas de los pobres" a una àmplia zona verda, amb equipaments públics de proximitat que li donarien vida, com l'institut, l'escola bressol i els pisos adaptats per a gent gran, reivindicats pel moviment veïnal des de fa anys.

Caldria fer una revisió de l'espai dedicat a terrasses i vetlladors al barri per tal de fer compatible l'ocupació de l'espai públic per un ús comercial amb el dret de la ciutadania a la mobilitat.

És necessari respectar els acords del procés de participació que es va dur a terme l'any 2009 per definir l'ús del solar de la Model.

Cal posar en marxa de forma participativa un nou pla d'equipaments per a la dreta de          l' Eixample i Fort Pienc per tal de donar sol.lució al dèficit d'equipaments que pateixen.

Caldria iniciar un debat ciutadà de qualitat sobre l'entorn de la Sagrada Família per tal que siguin els veïns i veïnes de la zona , afectats per la pressió turística, els que co-decideixin qualsevol possible solució

Hem de defensar una sanitat pública de qualitat i revertir les retallades i privatitzacions realitzades. El CAP Manso i l'Hospital Clínic són dos dels centres públics sanitaris que estan actualment amenaçats i que hem de preservar.

Cal fer front a la carència de places públiques d'escoles bressol al districte de l'Eixample. També caldrà reclamar la construcció de l'Institut Angeleta Ferrer i que s'iniciïn l'abans possible les obres de l'institut de Germanetes.

Caldrà ajudar des del districte a erradicar qualsevol tipus de discriminació per raó de raça, gènere, diversitat sexual o qualsevol altre motiu. Caldrà col.laborar en el desplegament de la llei per eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Volem un districte sense LGTBifòbia.

Cal incidir en la descentralització de l'Ajuntament per apropar l'administració i la política a les persones a través dels districtes. Els mecanismes haurien de passar per fer vinculants les decisions preses en el si dels consells de districte, que els districtes tinguin la capacitat de decidir sobre un porcentatge important de la despesa pública (que alhora hauria de codecidir-se amb la ciutadania) i que es consideri el districte una unitat política es puguin escollir els consellers i les conselleres de forma directa.

Cal millorar l‘incidència de la ciutadania en els espais formals de participació com ara els consells de barri, les audiències públiques i les comissions sectorials. La fórmula per tal que aquests espais de participació tinguin un major ús i incidència és incrementar els mecanismes de vinculació de les decisions preses.

Caldria establir el dret de la ciutadania a impulsar consultes ciutadanes en l'àmbit del barri per determinades qüestions (per exemple urbanisme) tant per validar decisions preses en l'àmbit de l'Ajuntament o bé del districte com per promoure actuacions per part del consistori.

El Departament de Recerca i Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona va elaborar un índex de solitud per grup d’edat del qual s’extreu que un 26% de persones de 65 anys o més de la ciutat viuen soles, elevant-se aquest percentatge al 31% en el cas de persones de 75 anys o més. S' observa el perfil femení de l’exclusió social, atès que les dones pateixen més solitud que els homes. Aquest problema incideix especialment al districte de l'Eixample, on és notori l'existència de moltes dones que resideixen soles. En aquest sentit caldria incloure el fet de viure en solitud com un factor d'exclusió social d'especial rellevància al programa de serveis socials dels barris. Per tal de donar-hi resposta convindria estudiar plans d'acompanyament i d'intercanvi comunitari, tot col·laborant amb aquelles associacions i iniciatives socials que ja hi treballen.

Atenent a l'existència de veïns i veïnes sense sostre al districte caldria valorar la possibilitat d'obrir un centre d'acolliment nocturn per a persones sense sostre que doni resposta a les seves necessitats.

En definitiva, drets socials, un model de districte pensat i decidit per les persones que hi resideixen i tractar de fomentar la participació ciutadana trobant mecanismes amb incidència real en les decisions que apropin l'administració als barris de l'Eixample.

Lluita de frames

Podem i l'independentisme han sabut entendre que els mitjans de comunicació construeixen realitat en filtrar i limitar el nombre d'alternatives per a la ciutadania. Podem ha construït un relat entre casta i la resta de la ciutadania, entre els vells partits polítics sorgits en la transició política i un nou partit polític immaculat, entre les formes tradicionals d'entendre la representació política i una nova forma de plantejar la política. Aquest relat binari i de conflicte s'adapta perfectament a la forma en la qual els mitjans de comunicació expliquen i construeixen la realitat mediatizada que viu la ciutadania. Així mateix l'independentisme no ha dubtat a plantejar el debat polític des d'una perspectiva també de confrontació, en aquest cas amb la resta de l'Estat. Per construir identitats parteixen de la contraposició amb l'altre.

Els projectes polítics necessiten diferències que puguin ressaltar per orientar el vot i mobilitzar als seus potencials seguidors. Les divisions culturals o socials han estat el recurs habitualment emprat per crear identitat col·lectiva i ser palanca de vot. El vot té, en part, un caràcter reactiu. Es vota també en contraposició al que es rebutja. La construcció de la pròpia identitat social o política té també un component reactiu: la definició del grup al que un pertany s'elabora rebutjant allò que no et defineix. Aquestes divisions, cleavages, frames o eixos sobre els quals s'orienta el debat polític i el vot no són il·limitats, existeix un numerus clausus de les mateixes que poden tractar de ser activades per les diverses opcions polítiques. Els partits o opcions polítiques proposen un principi de divisió o un altre amb l'esperança que sigui aquell que orienti el vot d'una forma més eficaç per als seus interessos polítics o electorals. A Catalunya la creixent bel·ligerància de l'independentisme cap a Podem, i altres noves apostes polítiques, s'explica precisament perquè aquest últim apel·la a una línia de fractura diferent a la qual ells plantegen i pot, potencialment, canviar el marc de referència.

Tal com explica Daniel Innerarity, els mitjans esquematitzen els esdeveniments amb els quals les persones expliquen, estabilitzen alternatives i construeixen l'àmbit del que resulta possible. En la seva funció de agenda setting els mitjans institucionalitzen uns temes, focalitzen l'atenció sobre determinats assumptes i estructuren l'espai públic. Fins al sorgiment de Podem i altres projectes que, de moment en clau municipal, plantegen un nou eix de debat, l'independentisme havia estat especialment reeixit en aconseguir que els mitjans de comunicació adaptessin els esdeveniments mediàtics i els fenòmens amb valor informatiu als seus plantejaments. El sorgiment d'un fenomen que disputa la realitat de referència pot explicar, en part, el declivi que experimenta el suport al projecte independentista, segons semblen indicar les últimes dades demoscòpiques. Un sector de l'independentisme és conscient que un nou eix de debat pot potencialment afeblir les seves aspiracions i és per això que intenten incorporar els nous actors al frame territorial, interpretant la seva aparició i els seus actes des d'un únic punt de vista.

Existeix, per tant,  competència entre Podem i l'independentisme per definir l'agenda política. En el fons el que tots dos projectes polítics intenten (com qualsevol altre) és que el frame, eix, o cleavage sobre el qual pivota el debat polític sigui aquell que més convé als seus objectius electorals o polítics. La lluita política a la qual assistim és més que mai una lluita de frames i les properes eleccions municipals seran, tot i que Podemos estrictament no es presenta,  un primer marcador per mesurar qui va guanyant en aquest lluita.

Podemos y el independentismo

Se acostumbra a explicar el auge del soberanismo independentista catalán por el fracaso para alcanzar una articulación territorial que permita un encaje de Catalunya y satisfaga, a su vez, a esa parte de la sociedad catalana que reclama más cuota de autonomía. Se ha señalado la sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 sobre el Estatut de Catalunya como el momento catalizador de un proceso secuencial de radicalización de los posicionamientos soberanistas. Sin embargo, si se analizan los datos demoscópicos del Centre d'Estudis d'Opinió se puede comprobar cómo, además de la sentencia, existe otro momento en el cual al apoyo al independentismo y el sentimiento independentista crece y que coincide con el ascenso al poder del gobierno del PP y la implementación de una serie de políticas de recortes sociales justificadas como consecuencia de la crisis económica. Este hecho parece indicar que existe otra causa que explica el aumento del apoyo a la independencia en Cataluña, esto es, la crisis económica y sus consecuencias sociales.

El conocido como proceso de transición nacional fue ideado, desde su inicio, como una disputa por la opinión pública. El soberanismo se ha esforzado en construir un relato atractivo del proceso que fuera capaz de atraer no tan sólo a los convencidos, sino también a aquellos que hasta ese momento se habían mostrado reticentes, dudosos o simplemente no se sentían interpelados por el soberanismo.. Para construirlo se ha recurrido a elementos de la psicología positiva, esto es, presentar el futuro del proyecto político planteado como algo positivo y alcanzable atendiendo al voluntarismo  de los actores-ciudadanos implicados en el mismo. Han sido frecuentes la utilización de imágenes-relato que incidían en ese aspecto: el viaje como metáfora del proceso y la unidad, la voluntad y la creencia como requisitos para alcanzar el objetivo

Esta apelación a la voluntad de los participantes como solución a los problemas, así como presentar
un futuro ideal en caso de poder ejecutar el proyecto político, es algo que comparten el soberanismo
catalán y Podemos. En efecto, Podemos surgió con una estrategia comunicativa muy definida:  nace con el afán de ser un proyecto de éxito y por ese motivo su estrategia comunicativa es prioritaria en su estrategia política. Podemos analiza el contexto de crisis de representación política y crisis económica que tuvieron expresión en las movilizaciones del 15M, tiene en cuenta el contexto de crisis conceptual de la izquierda clásica y de la socialdemocracia, y se presenta como capaz de dar respuesta a las crecientes demandas de mayor participación política de la ciudadanía y de ofrecer una aparente nueva forma de organización en consonancia con esas demandas.

Se trata al fin y al cabo de dos proyectos que, de forma diferente, ofrecen romper con el “status quo”, con una situación social que es percibida negativamente por gran parte de la ciudadanía. Ambos proyectos basan parte de su crecimiento en ser capaces de ofrecer un relato que pretende ser solución a las consecuencias de la crisis económica: por la vía de un aumento de recursos económicos y la construcción de un nuevo Estado por parte del soberanismo y por la vía de acabar con los privilegios de una difusa “casta” y modificar sustancialmente el funcionamiento de las instituciones, por parte de Podemos. Ambos proyectos comparten, a su vez, un elemento que explica en parte su éxito: relatar que el contexto es el adecuado para que los proyectos puedan llevarse a cabo. Podemos y el independentismo construyen relatos que intentan expresar que la situación política, social y económica actual es una ventana de oportunidad que puede permitir que sus planteamientos se lleven a cabo. Ideas que en otro momento pueden ser percibidas como irrealizables, son presentadas como alcanzables si consiguen el apoyo necesario. Todo es cuestión de voluntad.

La relación inversa entre ambos proyectos se ha hecho evidente en Cataluña. En cuanto Podemos alcanzó buenos resultados en las elecciones europeas de mayo, el discurso soberanista empezó a vislumbrar el riesgo potencial que un crecimiento de Podemos puede tener para sus planteamientos. A medida que les encuestas han ido mostrando un mayor apoyo a Podemos, el nivel de confrontación del soberanismo hacia Podemos ha ido incrementándose en intensidad, alcanzando su cenit en la visita de Pablo Iglesias a Catalunya. La interpelación directa del líder de Podemos a la CUP haciendo mención al gesto de abrazo entre David Fernández  y Artur Mas, venía a resaltar, mediante la apelación a una imagen, el hecho que un partido de izquierda alternativa ha convergido políticamente con un partido de centro-derecha o derecha por la cuestión nacional. Esta acusación fue contestada con alusiones a Podemos como nueva forma de lerrouxismo poco sensible a las reivindicaciones soberanistas o bien directamente mediante acusaciones de ser  "quintacolumnismo" del nacionalismo español más centralizador.

Podemos es visto como un riesgo potencial por el independentismo por dos motivos: en primer lugar porque rompe la lógica de un gobierno central insensible a las demandas de mayor autodeterminación provenientes de Catalunya. El auge del independentismo es explicado, en parte, por la negativa por parte de los principales partidos españoles, PSOE y PP, a aplicar fórmulas intermedias de descentralización política, tales como el federalismo, así como a reconocer mayores cuotas de autogobierno y el derecho a la autodeterminación. Los independentistas temen que la aparición de un partido con posibilidades de ser decisivo en la gobernabilidad de España que, a su vez,  trasmite una mayor sensibilidad hacia Catalunya puede volver a hacer factible y, por lo tanto recabar apoyos, para la llamada tercera vía.

En segundo lugar, Podemos representa una nueva alternativa para aquellos ciudadanos descontentos con la situación política, social y económica, que habían podido ver en la independencia, y por lo tanto en el proceso de construcción de un nuevo estado, una posibilidad de cambiar el marco institucional y las condiciones sociales y económicas.

En qué medida será capaz de afrontar Podemos el reto nacional planteado desde Catalunya de forma que no le haga perder apoyos en el resto del Estado es una de las incógnitas que nos depara el futuro político inmediato. Podemos ha iniciado un viaje hacia la centralidad desde las elecciones europeas del pasado mayo. Hasta qué punto este viaje al centro le acerque al centralismo tendrá importantes implicaciones. 

Asimismo, el reto que supone Podemos al proceso de transición nacional iniciado por los independentistas explica el avance electoral en Catalunya y, probablemente, explica en parte también el ligero declive del apoyo ciudadano a su proyecto político que parecen apuntar la últimas encuestas.

Barcelona en Comú, el millor dels noms

La confluència a Barcelona és ja una realitat. Després de mesos de debats, assemblees, reunions i jornades ha cristal·litzat en la candidatura Barcelona en Comú. Ha estat un procès fruit de la generositat, implicació i esforç de molta gent diversa que ha entès l'importància de ser capaços de posar-se d'acord tenint sempre present les necessitats de la ciutadania. 

El nom amb el qual es presentarà a les eleccions serà finalment "Barcelona en Comú" i no pas "Guanyem" a causa de problemes amb el registre d'aquest darrer nom. Tot i que el canvi de nom ha estat forçat per les circumstàncies, crec que ajuda a transmetre millor la idea que hi ha darrere de la confluència. 

Guanyar és el mitjà a través del qual la ciutadania pot tractar de recuperar unes institucions que han passat a defensar els interessos d'uns quants. Guanyar és un objectiu a curt termini, una condició indispensable per poder implementar un programa concret i tractar d'iniciar una nova forma de fer política. Guanyar és sens dubte important i fer-ho implica renunciar a postures essencialistes de resistència que de poc serveixen a la gent. 

Però el que realment importa és què es fa un cop s'ha assolit el primer repte i és en aquest sentit que "en Comú" reflecteix millor el projecte. Perquè la confluència és definir uns objectius en comú a partir d'un diagnòstic compartit . És també tractar de fer realitat allò que tantes vegades s'ha teoritzat: aprofundir en la democratització de la política des de l'organització més propera, el municipi, i fer la política entre totes i tots, en comú. 

Confluir és també que espais polítics diferents treballin plegats, en comú, per tal d'assolir aquests reptes, sumant i aportant cadascú aspectes complementaris. 

La candidatura té, a més, el repte de recuperar el bé comú més important pels habitants de Barcelona, la seva ciutat. És un bé comú perquè ens pertany a totes i tots plegats i no pas a una minoria i és per això que la democràcia participativa és un fonament per la candidatura: tots hem de poder codecidir què fem amb allò que compartim. 

Barcelona ha esdevingut una ciutat trencada socialment i la candidatura tindrà com uns dels seus objectius prioritaris lluitar contra la desigualtat i la pobresa, per fer una ciutat més inclusiva on tothom tingui igualtat d'oportunitats i se senti part d'un projecte comú. 

I és que si s'hagués de definir en una frase què es tracta de fer a Barcelona amb la confluència podria ser "En comú decidirem què fem amb el que és comú".

Barcelona barri a barri 2015

El govern de Trias ha presentat el projecte de pressupost de l'Ajuntament de Barcelona per l'any 2015. Per tal d'analitzar el caràcter redistributiu del pressupost i el seu contingut social és convenient revisar el pressupost d'inversions que es pot trobar aqui,  tal com es va fer  l'any passat.

Com es pot comprovar les inversions estan ordenades segons districtes, existeix un districte 11 d'on pengen aquelles inversions que no es territorialitzen per considerar-se inversions d'àmbit ciutat.

L'agregació d'inversions per districtes sovint poden amagar realitats importants per tal d'analitzar la desigualtat. Existeixen districtes en el que conviuen barris amb característiques socio-econòmiques molt diferents. És per aquest motiu que he desagregat les dades d'inversió a escala de barri ( inversió prevista per habitant) per tal de comparar les inversions projectades en el pressupost pel 2015 amb la renda familiar disponible.

Cal advertir que existeixen en tots els districtes algunes partides que no es poden territorialitzar en barris atenent a que estan projectades en l'àmbit de districte (PMI, enllumenat i equipaments principalment) i que no s'han tingut en compte alhora de realitzar el càlcul. Per altra banda 12 de les 228 actuacions previstes no s'han pogut definir en un barri en concret.

El resultat és el següent:

 

Com es pot comprovar ens trobem novament amb uns pressupostos que no només no afronten les necesitats d'aquells barris de la ciutat amb menys renda sino que amplien i cronifiquen la desigualtat existent a la ciutat. Trias renuncia a fer servir les inversions com a mecanisme de redistribució i reducció de les desigualtats a Barcelona.

En aquest sentit, és representatiu del classisme i de la despreocupació per la desigualtat de l'actual equip de govern la comparació de la despesa per habitant prevista als 15 barris amb major i menor renda de la ciutat:

És injustificable que dels 15 barris amb menys renda, 11 barris tinguin prevista una inversió absolutament insuficient per pal·liar els efectes de la crisi econòmica sobre els seus veïns i veïnes. És indignant comprovar com l'Ajuntament veu raonable no invertir res en 5 dels barris amb menys renda de la ciutat. Dels barris amb menys renda que tenen prevista una inversió per habitant acceptable cal tenir present que La Marina del Prat Vermell, Baró de Viver i Torre Baró són barris amb molt poca població, fet que distorsiona la ràtio.

Veiem que novament es repeteix la dinàmica de l'any anterior: el gruix de la inversió es concentra en aquelles zones que més poden interessar al lobby turístic pel qual Trias governa: el Gòtic, Sant Pere Santa Caterina i la Rivera, el Raval, la Dreta de l'Eixample, Antiga Esquerra Eixample...etc.

Però no només es tracta d'una distribució desigual territorialment sinó que si s'analitza amb detall el tipus d'inversions que es realitzen es pot comprovar com tenim un Ajuntament segrestat per uns interessos ben concrets. Els 10 milions d'euros per la reforma de la part alta de la Diagonal, els gairebé 9 milions d'euros per la contestada reforma del Paral.lel o els 8 milions d'euros destinats al Castell de Montjuïc són alguns exemples de com la política d'inversions de l'Ajuntament de Barcelona està al servei del lobby turístic en nom del qual governa Trias la ciutat.

Cal recordar que si bé l'any passat els pressupostos de Trias van ser aprovats a través d'un subterfugi legal com va ser vincular-los a una qüestió de confiança, aquest any han pogut tirar endavant gràcies al suport d'ERC i PSC. És lamentable que dues forces pretesament d'esquerres acceptin uns pressupostos injustos que perpetuen la desigualtat existent a la nostra ciutat per qüestions electoralistes. Uns per supeditar la política municipal als possibles pactes CiU-ERC a un altre nivell i altres per intentar assolir un ressò mediàtic que capgiri la irrellevància a la qual la seva manca d'activitat d'oposició els ha portat. És especialment vergonyós que el PSC pretengui presentar a la ciutadania com a positiu un pacte amb el qual aconsegueix de Trias 20 milions d'euros per inversions socials: engrunes a canvi d'acceptar uns pressupostos amb una lògica clarament injusta que no atén a les desigualtats socials existents a Barcelona, que no preveu solucions als efectes de la crisi econòmica i que no respon als interessos dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona

L'error de Collboni i el PSC

Avui s'ha confirmat la notícia que finalment el PSC de Barcelona facilitarà, amb la seva abstenció, l'aprovació dels pressupostos municipals del 2015 que ha presentat Trias.

Collboni presenta com a compensacions per aquest pacte sociovergent una rebaixa del preu de la T-10 a 9,95 euros així com 20 milions per despesa social i escoles bressol.

Pel que fa al preu de la T-10 és evident que es tracta d'una rebaixa del tot insuficient, tenint en compte que el preu era de 8,25 euros abans que Trias arribés a l'alcaldia. Per altra banda aquesta baixada de preu és en tot cas conseqüència de les diverses mobilitzacions que la plantaforma Stop Pujades ha estat duent a terme des de la pujada de l'any passat i que Trias volia evitar repetir a uns mesos de les eleccions municipals.

Pel que fa a les despeses socials que contempla el pacte PSC-CiU es parla de destinar 20 milions d'euros a partides socials i a escoles bressols. Cal recordar que fa només dos mesos ICV-EUiA plantejava un Pla de Recat Social amb una inversió de 150 millions que fes front a la bretxa social que ha cronificat el patiment i la pobresa a la nostra ciutat.

Perquè s'equivoca Collboni?

Hi ha qui podrà pensar que la política també és pacte per assolir mitjançant negociacions millores per la ciutadania. Ara bé, cal valorar globalment què s'aconsegueix i amb quin cost. Com hem comentat el pacte PSC-CiU no deixa de ser un salvavides per Trias amb una contraprestació reduïda. Trias se sap un alcalde fracassat en els darrers mesos de la seva alcaldia. Ha estat el braç executor dels agents privatizadors de la ciutat i ha estat incapaç de fer front als greus efectes de la crisi social. El balanç del seu govern és una Barcelona trencada, amb una pobresa ampliada i cronificada en determinats barris, i un govern que s'ha permès vendre com un èxit haver tancat l'any 2013 amb superàvit als comptes municipals, insensible al patiment dels que menys tenen.

Vendre o venda seria potser la paraula que millor ha definit el govern de Trias: venda de l'espai públics, dels aparcaments municipals, dels serveis municipals... Privatització de tot allò possible al servei dels que en podran treure profit. És a dir, un govern neoliberal i de dretes en tota regla, de fet, el govern més de dretes que ha tingut la ciutat des de la transició.

Davant d'aquest fet l'actitud del PSC ha estat decebedora, basculant entre la inexistència com a oposició i l'ansietat per aparèixer com a partit "responsable" disposat a pactar amb Trias a qualsevol preu. Lluny d'esmenar aquesta actitud han decidit donar suport a Trias a les acaballes del seu mandat. Un greu error.

S'equivoca Collboni i el PSC regalant a Trias l'oportunitat de tenir un final de mandat on les seves polítiques anti-socials d'anys anteriors es puguin maquillar amb engrunes pressupostàries.

S'equivoca Collboni i el PSC avalant uns pressupostos clarament injustos, molt allunyats de les necessitats dels ciutadans de Barcelona, que focalitzen les inversions en aquelles zones que més pot interessar als interessos turístics però que ignoren les necessitats dels barris més pobres.

S'equivoca Collboni i el PSC, com ja ho van fer amb el seu procés de primàries , reduint la política a cops d'efecte mediàtics. La ciutadania reclama una nova forma de fer politica que passa per la feina del dia a dia, treballant des de els barris, acompanyant les lluites socials sense intentar patrimonialitzar-les.

S'equivoca Collboni i el PSC creient que la ciutadania de Barcelona acceptarà que un partit suposadament d'esquerres s'avingui a les pràctiques de Trias per salvar un govern que agonitza.

S'equivoca finalment Collboni i el PSC si creuen que venent la dignitat de Barcelona a la dreta podrà aturar allò que ja és inevitable: la irrupció d'una confluència de forces amb possibilitats de guanyar l'Ajuntament i recuperar-lo per la ciutadania.