Turisme i treball

Una de les principals apostes de l'actual Ajuntament de Barcelona ha estat fer esdevenir la ciutat com zona de monocultiu turístic. En Xavier Trias, com a representant de lobby turístic a les institucions, defensa el sector turístic amb l'argument que és generador de treball. Davant les crítiques sobre el model turístic intensiu que s'ha alimentat des de l'Ajuntament, es fa servir l'argument de la generació de llocs de treball per tal de justificar la destrucció sistemàtica del model de convivència de la ciutat.

Si bé inicialment la duresa de l'impacte de la crisi va fer que part de la ciutadania assumís el peatge imposat pel govern de Trias, el cert és que el seu model turístic és cada vegada més percebut com un problema per la ciutadania. Al darrer baròmetre de la ciutat de Barcelona de juny de 2014 el turisme ha passat a ser un dels principals problemes a Barcelona segons les percepcions dels seus habitants, escalant durant el mandat de CiU des de posicions testimonials al quart lloc en l'escala de preocupacions.

Arreu es multipliquen respostes ciutadanes que lluiten des dels barris per intentar aturar un model que aboca la ciutat al turisme, obviant les conseqüències que pels ciutadans de Barcelona té un turisme descontrolat. Des de la Plataforma salvem el Port Vell, Aturem el Pla Paral.lel o bé SOS Enric Granados, la ciutadania expressa la mateixa idea: el model turístic que des de l'Ajuntament s'està incentivant està posant en perill la ciutat per tal que uns quants obtinguin grans beneficis econòmics. Barcelona no vol acabar com Venècia.  i lluitarà social i políticament per evitar-ho. No volem el seu model que posa Barcelona en venda al millor postor i que prioritza el benefici privat sobre qualsevol altre consideració.

Però tornem a l'argument del govern de Trias per justificar el creixement sense fre del turisme a Barcelona: la generació de llocs de treball.

L’informe El Treball a Barcelona 2013 del Consell Econòmic i Social de Barcelona va ser presentat el passat maig . Aquest, recull l’evolució dels principals indicadors del mercat laboral a Barcelona  i ens pot ajudar a dimensionar l'actual model turístic com a sol.lució al  problema de l'atur.

Com es pot veure a les taules precedents, si es fa la valoració de quina ha estat l'evolució del mercat laboral als sectors amb una relació més directa amb el turisme, com són hosteleria i comerç, veiem que la generació de llocs de treball ha estat pràcticament inexistent.

Aquesta evolució cal emmarcar-la en un context en el qual les dades del sector turístic a Barcelona no han parat de créixer. De l'any 2010 a l'any 2013 hem passat de 7,13 milions de turistes a 7,57 milions Les pernoctacions han passat de 14,04 milions a 16,48 i el nombre d'habitacions de 31.776 a 34.453. També han crescut el nombre d'hotels, de 328 a 365 i el nombre de creueristes de 2,3  a 2,6 milions. És a dir, el sector ha experimentat un gran creixement durant aquests darrers anys que no ha tingut el seu reflex en l'ocupació. Més ingressos, més beneficis i més feina pels mateixos treballadors. Qualsevol persona que treballi al sector turístic o al comerç a Barcelona pot explicar com ara han de fer molt més, menys persones i en pitjors condicions.

Un dels indicadors de les condicions laborals és la temporalitat, on el sector serveis presenta la taxa més alta de temporalitat:

 

Per altra banda, la taxa d'atur del sector servei no ha parat d'incrementar-se els darrers anys:

 

A la temporalitat cal afegir uns salaris que progressivament van baixant, conseqüència del procés de devaluació interna de salaris que els governs de PP i CiU duen a terme. 

És a dir, els llocs de treball que es generen són de sous baixos i amb elevada inestabilitat, .

Desde l'Ajuntament s'incentiva un turisme desigual en les seves conseqüències: la ciutadania pateix les incomoditats i els beneficis es concentren en les mans d'uns quants, que són aquells interessats en mantenir les actuals polítiques municipals facilitadores d'un turisme que depreda la ciutat.

L'atur es cronifica a la ciutat , i cal que desde l'Ajuntament de Barcelona s'impulsin plans d'ocupació concentrant els esforços en aquelles persones que porten més temps en recerca d'un lloc de feina, grup de persones que no ha parat de crèixer els darrers anys

Per tal de crear llocs de treball s'ha d'incentivar des de l'Ajuntament la diversificació sectorial de l'economia de la ciutat i deixar de concentrar tots els esforços en una bombolla turística que, a part de trencar la ciutat, no és capaç de redistribuir la riquesa generada via llocs de treball. Una de les tasques d'un Ajuntament amb superàvit com el de Barcelona hauria de ser també  generar les condicions necessàries per tal que es puguin crear llocs de treball de qualitat a Barcelona.

El primer pas per poder redreçar la situació és que aquells que han governat pensant només en els interessos d'un pocs no tinguin l'oportunitat de vendre Barcelona quatre anys més. Per aixó cal unir forces, confluir i guanyar Barcelona.

Nota: les taules i gràfics s'ha obtingut de L’informe El Treball a Barcelona 2013 del Consell Econòmic i Social de Barcelona

La negació de Trias

(Mc 14,66-72 Lc 22,56-62 Jn 18,15-27)
Mentrestant, Pere s'estava assegut a fora, al pati, i se li va acostar una criada que li va dir: "Tu també anaves amb Jesús el   galileu."
Però ell ho va negar davant de tots dient: "No sé de què em parles."
Quan se n'anava cap al portal, una altra el va veure i digué als qui eren allà: "Aquest també anava amb Jesús, el Natzarè."
Però ell ho tornà a negar amb jurament: "No conec aquest home."
Poc temps després, els qui eren allà s'acostaren a Pere i li van dir: "Ben segur que tu ets un d'ells, perquè fins i tot es nota en la teva parla."
Llavors Pere va començar a maleir i a jurar: "No conec aquest home." Tot d'una un gall va cantar,
i Pere es va recordar del que li havia dit Jesús: "Abans que el gall canti, tu m'hauràs negat tres vegades."
I, sortint a fora, plorà amargament.
 

Arran de l'esclat del cas Pujol s'han alçat veus que expressen la seva sorpresa, estupefacció i decepció davant dels fets que assumeix Jordi Pujol en la seva carta i per les notícies que es van filtrant a la premsa fruit de les investigacions que la UDEF ha dut a terme sobre l'entramat familiar. Costa d'assumir aquesta sorpresa i estupefacció atenent a què els rumors i denúncies sobre les presumptes irregularitats en els negocis de la família Pujol sempre han existit tot i l'opacitat i el silenci informatiu que va existir durant els anys del pujolisme i del posterior govern d'Artur Mas.

Si bé podem arribar a admetre que molta gent no fos coneixedora d'aquestes informacions, atenent precisament a la connivència de molts mitjans de comunicació catalans amb el sistema clientelar, el que no es pot acceptar és que determinats responsables polítics que van formar part del pujolisme intentin ara desvincular-se'n, obviant la seva coparticipació.

El cas paradigmàtic el tenim amb en Xavier Trias. Seguint amb les comparacions bíbliques que tant agraden als convergents, es poden trobar semblances entre la seva actitud i la de Pere, negant al que va ser el seu "pare polític" i demanant, inclús, la seva desaparició. En el cas de Trias no només es desvincula dels fets que ara surten a la llum pública (com és evident), sinó que es permet donar advertències i consells a Jordi Pujol, així com avançar quina serà la seva actitud atenent a la seva especial vinculació amb ell ("Conociéndole como le conozco, creo que estas cosas las hará").

Atenent a la important responsabilitat política que, per desgràcia de les classes populars, exerceix actualment en Xavier Trias és especialment rellevant recordar quin paper va tenir en la construcció del pujolisme.

Aquell qui ara està trist i dessolat pels fets que estan sortint a la llum sobre Pujol i els seus fills va ser l'any 1996 conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya i portaveu del Govern, essent considerat el número 2 del partit. Segons la treballada entrada del seu perfil a wikipedia en Trias treballava "braç a braç" amb l'expresident Pujol. No cal dir que s'acostuma a escollir com a conseller de Presidència aquella persona que té la màxima confiança del president d'un govern.

L'any 2000, es va convertir en l'enviat especial a Madrid de Pujol com a cap de llista de les eleccions al Congrés i, posteriorment, president del grup parlamentari que negociava amb el llavors president José María Aznar. És important recordar en aquest punt la suposada existència d'una carpeta de la família Pujol que els negociadors de Madrid acostumaven a ensenyar als seus interlocutors.

Doncs bé, ara que el pujolisme està començant a presentar-se com el que era : un sistema clientelar i corrupte en benefici d'uns pocs, en cas de confirmar-se les informacions i sospites,  seria molt pertinent preguntar-se quin grau de coneixement va tenir la mà dreta de Jordi Pujol sobre els obscurs negocis del clan Pujol.

¿És creïble pensar que un conseller de Presidència desconeix completament una trama corrupta sustentada en la figura del President de la Generalitat?

¿No llegia Trias les notícies que publicaven alguns mitjans de comunicació en relació a presumptes corrupcions que implicaven directament a la família Pujol?

¿Mai va trontollar la seva fe en el líder davant de la multitud de preguntes i interpel·lacions parlamentàries que des de l'oposició assenyalaven pràctiques, com a mínim, dubtoses?

¿Mai, desde la seva posició privilegiada, va veure res que li fes dubtar o sospitar?

L'esclat del cas Pujol té unes implicacions directes per Xavier Trias atenent al seu important paper al sistema pujolista. Únicament existeixen dues alternatives per valorar aquest paper:

* Realment desconeixia la trama de corrupció i clientelisme del clan Pujol que assenyalen les investigacions policials. En aquest cas és evident que no està capacitat per exercir tasques de responsabilitat politica, ja que un pot preguntar-se: què pot estar passant ara mateix a l'Ajuntament de Barcelona i no saber Xavier Trias?

* En Trias va ser copartícep del pujolisme i de tot el que aquest terme ara coneixem que implica. Aquesta alternativa ens trasllada a una situació en la qual Trias no podria estar ni un dia més com a alcalde de Barcelona.

Sigui com sigui, incompetència o corresponsabilitat, el cas Pujol ens mostra un altre motiu pel qual Barcelona no es mereix tenir com alcalde quatre anys més a Xavier Trias.

Rendició de comptes i corrupció

D'ençà que va esclatar el cas Pujol arran de la seva suposada confessió, assistim atònits a manifestacions per part dels que han estat els darrers anys opinadors i analistes privilegiats de la realitat política. Aquest que han fet de l'anàlisi el seu mitjà de vida, expressen la seva decepció i sorpresa davant dels fets. Estem atònits perquè si un mateix, sense formar part com ells de l'elit d'analistes polítics, sempre ha intuït i sospitat que Catalunya, sota els governs de CiU, havia esdevingut un sistema corrupte i clientelar, és difícil d'entendre que d'altres no sospitessin ni coneixèssin res. La sospita no era conseqüència de tenir una ment preclara, sinó perquè hi havia elements de judici suficients per concloure racionalment que part dels líders i responsables polítics de la coalició participaven en política amb uns objectius d'enriquiment i aprofitament personal. Aquests elements han estat sempre a disposició de tothom, també per la claca mediàtica convergent, així que em disculpin si no ens creiem la seva estupefacció. 

Quan Donatella della Porta va estudiar els mecanismes de la corrupció a l'Itàlia al periode de la tangentopoli, un periode que presenta similituds amb el que estem vivint en aquest moment a Catalunya i Espanya, va definir una categoria de polítics que defineix molt bé determinats personatges de la política catalana: els polítics de negocis.  

Della Porta explica que es tracta de polítics que veuen la política com un mitjà per pujar en l'escala social. La seva irrupció està relacionada amb la substitució d'una classe política motivada principalment per qüestions ideològiques per individus que consideren la política com un negoci i pretenen treure profit personal del control dels recursos públics. Amb la difusió de la corrupció es transformen els procediments de fer carrera, sent rellevant la capacitat de treballar en la il·legalitat per créixer en l'organització. Els actors que es mouen en el sistema de la corrupció creen i contribueixen a difondre un conjunt de regles que permet que la corrupció es dugui a terme amb el mínim de riscos. Les organitzacions es converteixen en llocs per a la difusió d'un sistema de normes que premia la conducta il·legal i en els quals corrupció i el clientelisme estan estretament relacionats. El mecanisme de la corrupció, per sobreviure, ha d'augmentar la participació en ella sense parar i és aquesta participació el que intensifica els vincles de connivència. No obstant això, aquesta estratègia no és possible mantenir-la indefinidament, ja que dóna lloc a una reducció dels recursos materials disponibles alhora que genera descontent entre els exclosos del sistema de la corrupció. Una conjuntura econòmica adversa pot conduir a la fi d'un sistema de corrupció. Aquest és el cas d'Itàlia entre els anys 1992 i 1994 o bé l'Espanya i la Catalunya actual, que el sistema de corrupció del PP i CiU, també molt relacionat amb el sector constructor, ha implosionat conseqüència de la interrupció del flux de recursos dels corruptors als corruptes amb la crisi econòmica.

La corrupció no tindria tanta implicació ni rellevància si els ciutadans, enfront dels polítics que fan un ús il·lícit de recursos públics, penalitzessin aquest tipus de comportaments relegant-los dels seus càrrecs. No obstant això, existeixen molts casos en els quals la democràcia conviu amb nivells de corrupció elevats i en els quals els ciutadans no utilitzen les eleccions com a mecanismes de control, com és el cas d'Espanya i Catalunya.

Com explica el politòleg Jordi Muñoz en aquest article, existeixen diverses explicacions al manteniment del suport electoral a líders o organitzacions corruptes que són compatibles entre elles. En primer lloc la distribució de les rendes extretes de l'activitat corrupta s'utilitza com a mecanisme de manteniment de suport. En un sentit menys explícit, si el ciutadà percep que el seu representant és eficaç en la provisió de béns públics o atraient recursos al seu territori, estarà més disposat a passar per alt casos de corrupció. Un altre mecanisme que influeix són les preferències partidistes i la distorsió que en la valoració de la situació pot comportar, ja sigui mitjançant una actitud justificadora dels casos que afecten el seu partit o bé directament mitjançant la negació de la realitat amb arguments conspiratius. La falta d'alternatives en el seu corrent ideològic o bé la idea que és una pràctica compartida per tots els partits, també poden ajudar al fet que no existeixi penalització electoral. 

A Catalunya addicionalment es dóna un altre motiu que explica com pot una coalició com CiU haver mantingut un nivell de suport electoral tan important atenent les circumstàncies. Cal no oblidar que el context és una coalició on un dels partits té la seu embargada per un cas de finançament il·legal, un exsecretari general imputat per corrupció i un dels partits condemnat per rebre aportació ilícites, fets que venien a sumar-se a una llarga llista de causes per corrupció i finançament il·legal que havien implicat a la coalició. El fet diferencial català que ha servit com a  argument per post-posar la necessària rendició de comptes ha estat l'argument de l'excepcionalitat del moment de "construcció nacional". 

A principis dels anys 80's en plena consolidació del sistema autonòmic, el cas Banca Catalana va ser percebut com una amenaça per aquest procés de consolidació i, amb la connivència del PSOE i posteriorment del PP, no va comptar amb la necessària resposta judicial i política. L'estratègia del "peix al cove" no era res més que un intercanvi de suport polític al Congrès a canvi d'impunitat

El 2005 va tenir lloc la coneguda insinuació per part de Pasqual Maragall de la pràctica habitual de recaptació per part de CIU d'un 3% del pressupost de les concessions d'obra pública. Finalment Maragall es va desdir amb la següent afirmació "Accedeixo a la seva demanada (de rectificació) perquè Catalunya té davant seu coses molt importants a fer i vull que es compleixin", en clara al·lusió al nou Estatut de Catalunya. Un cop més un suposat "objectiu superior" postposava el necessari debat al voltant de la corrupció i evitava la necessària rendició de comptes. D'aquí que només uns anys després d'haver perdut el poder, CiU torna a la Generalitat de Catalunya amb la seva fitxa de bons gestors pràcticament immaculada. 

Al moment actual i després de l'esclat del cas Pujol,  ja s'aixequen veus que, des del sobiranisme i l'independentisme, argumenten que pot ser contraproduent pels objectius "de país" sotmetre el cas Pujol al necessari escrutini públic i depurar les responsabilitats que calgui. El silenci que durant cinc dies ha mantingut Oriol Junqueras, recordem que nominalment és el cap de l'oposició,  sobre el cas i l'erràtica resposta d'ERC durant els moments incials apunten a què la temptació de tornar a evitar la necessària rendició de comptes és present.

Per tot això, l'anunci que ICV-EUiA impulsarà una comissió d'investigació al Parlament sobre el cas Pujol és molt pertinent. La comissió d'investigació té l'objectiu precisament d'exposar els fets per tal que la ciutadania tingui tots els elements necessaris per poder donar el seu veredicte polític a través del seu principal mecanisme de rendició de comptes: les eleccions. 

Com apunta  Jose María Maravall, els polítics no s'enfronten passivament al veredicte dels ciutadans en les eleccions, sinó que desenvolupen estratègies per influir en la rendició de comptes electoral. Les seves estratègies consisteixen a manipular en el seu benefici els problemes d'informació i la capacitat de sanció per part dels ciutadans quan aquests tracten d'avaluar si els governants estan atenent als seus interessos. CiU ja ha posat en marxa els mecanismes per evitar la necessària assumpció de responsabilitats: limitar el cas Pujol a una qüestió familiar, construcció d'un relat exculpatori presentant Jordi Pujol com a víctima dels seus fills, pretesos moviments de refundació del seu espai polític. Per tal de manipular l'opinió pública compta amb els col·laboradors habituals als mitjans de comunicació, aquells que es presenten ara presumptament sorpresos i decebuts però continuen col·laborant amb el manteniment del règim corrupte i clientelar.

Esperem i confiem que ERC no s'hi sumi a l'estratègia de "contenció de danys" en què part del sobiranisme està treballant. Un nou país no justificava unes retallades salvatges i oblidar als que més pateixen els efectes de la crisi, un nou país no justificava el desballestament del mínim estat del benestar que tenim, un nou país no justifica tampoc el sosteniment del partit que ha construït un sistema clientelar i corrupte.

ERC tindrà amb la comissió d'investigació del cas Pujol l'oportunitat de demostrar que un nou país també vol dir acabar amb la corrupció.