Canvi en l'escala de la contesa : drets LGTB

Fa uns dies es confirmava la noticia que la Assemblea General de la ONU estarà presidida a partir de setembre pel ministre d'Exteriors d'Uganda, Sam Kutesa. Pel repartiment rotatori en la presidència de l'Assemblea corresponia als païssos africans escollir el president. Entenent aquest fet i que han de ser els païssos africans els que han de consensuar el seu candidat, el que la comunitat internacional no pot aceptar és que el signant d'una norma que persegueix i condemna a cadena perpètua als homosexuals presideixi  l'Assemblea General de l'ONU.

El contrasentit és evident i colpidor: presidirà l'Assemblea General de la ONU, òrgan que supervisa la feina del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, una persona que ha signat lleis a Uganda que vulneren els drets bàsics de persones gais, lesbianes i transexuals.

És injustificable que cap delegació s'hagi pronunciat  públicament en contra de Kutesa i que,  des d'un malentès realime polític, s'hagi aceptat la seva candidatura.

El ministre ugandés va donar suport i defensar una llei que institucionalitza l'homofòbia present en determinades societat africanes, impulsada en el cas d'Uganda per noves esglèsies evangèliques que tenen suport ideològic i econòmic de lobbies propers al Tea party d'EE.UU.

Aquesta legislació, aprovada el febrer passat, tipifica l'homosexualitat com a delicte i imposa penes de cadena perpètua per actes homosexuals "amb agreujants" i el matrimoni entre persones del mateix sexe. També preveu penes de presó de cinc a set anys per la "promoció" de l'homosexualitat o la "temptativa de cometre" o "ser còmplice" d'actes homosexuals.

Les conseqüències per a les persones gais, lesbianes i transexuals del país no s'han fet esperar, augmentant la pressió sobre elles al donar cobertura normativa al  prejudici i l'odi.

Davant de l'aceptació dels Estats d'aquesta indignitat cal que desde la societat civil es presssioni per no validar amb el nostre silenci aquest contrasentit.

En aquest tema tenim una major responsabilitat aquells païssos que, fruit d'una lluita constant, hem assolit un major desenvolupament en la defensa dels drets LGTB. Hem de ser capaços de fer un canvi en l'escala de la comtesa en la defensa dels drets LGTB i pasar també a la defensar dels drets LGTB arreu del món. El cas ugandés és precisament un exemple de com des d'un país, EE.UU, grups de pressió ultraconsevadors aconsegueixen influència en la regulació dels drets i llibertats de la comunitat LGTB en un altre país. Els lobbies evangèlics americans porten a la pràctica a païssos africans allò que no poden dur a terme als seus propis païssos per una qüestió de correlació de forces. D'aquesta experiència hem de treure la conclusió que les organitzacions no guvernamentals, partits polítics, associacions i activistes, hem de donar la batalla per tal de produir algun canvi en aquells païssos que pateixen l'homofòbia d'una forma encara més colpidora que al nostre país.

Una oporturnitat de dur-.ho a terme ha de ser la no aceptació sense resposta que un homòfob responsable de vulneració de drets humans presideixi l'Assemblea de la Nacions Unides. Aquest fet ha de ser denunciat, perquè tots aquells que creiem en el drets humans no poder assistir impasibles a un nou cas d'inconsistència entre el principis i la realitat.

Juny és el mes en que major visibilitat es dóna a la lluita per la defensa dels drets i llibertats del col.lectiu LGTB. Caldria que tots plegats aprofitèssim que el focus mediàtic se centrarà en aquesta qüestió per no oblidar a tants i tantes africanes que diàriament possen en risc la seva vida per quelcom que mai podran evitar: ajustar la seva conducta a la seva naturalesa, ser com som, estimar a qui el cor i l'ànima els hi demana.

Prou homofòbia!

Sobre el que alguns no volen parlar: atur a Barcelona

Al darrer baròmetre d'opinió pública elaborat pel CEO, a la pregunta sobre quin és el principal problema de Catalunya, un 67% dels enquestats responen que és l'atur, resposta que ha experimentat un augment de 7 punts respecte al baròmetre anterior.

Cal dir que les relacions Catalunya-Espanya ocupa el 4t lloc en les preocupacions dels ciutadans, amb un percentatge d'un 20,7%. Sense pretendre treure importància a la qüestió territorial, aquests resultats caldrien portar a una reflexió sobre la relació entre els temes que formen part del debat públic i les preocupacions de la ciutadania. Sembla evident que existeix una distància molt gran entre allò que els mitjans de comunicació i "líders" d'opinió consideren d'interès o important i allò que la ciutadania percep com rellevant. Aquesta distorsió pel que fa a les prioritats també afecta a partits polítics. Alguns d'ells focalitzen els seus espais als mitjans de comunicació per tractar únicament una qüestió, obviant aquelles que per la ciutadania tenen més impacte a les seves vides.

Una anècdota recent mostra fins a quin grau la priorització de temes polítics pot arribar a confondre determinats partits. El passat 1 de maig en Joan Coscubiela va participar en el programa .Cat de TV3 sobre el mercat laboral. A través de twitter molts espectadors participaven comentant el programa. Em va sorprendre especialment una piulada de la candidata  d'ERC a l'Ajuntament d'una població important del Baix Llobregat que deia:

"No entenc que pinta el Coscubiela a #MercatPrecariTV3. Ell ara representa a un partit, no a una organització sindical."

Determinats partits han centrat tant el seu discurs en una única qüestió que han oblidat que els partits d'esquerra sempre han tingut la voluntat de representar els interessos de la classe treballadora. És raonable que la televisió pública convoqui a representants polítics quan es tracti sobre la precarització del mercat laboral. Potser alguns partits haurien de reflexionar per quin motiu ningú els va convocar a tractar sobre aquest tema.

I quina és la situació de l'atur a Barcelona?

El Consell Econòmic i Social de Barcelona va realitzar estudi sobre "Atur, nivell d'estudis i renda familiar disponible als barris de Barcelona" (d'on he extret els gràfics i la taula) on es torna a confirmar el que s'ha anomenat com la Barcelona trencada, és a dir, la consolidació a la ciutat de Barcelona del procés de segregació urbana .

Al següent gràfic podem comprovar com l'atur es concentra en aquells barris que tenen una renda familiar disponible inferior i que pateixen un dèficit evident d'inversió municipal.

 

 



Atur registrat als barris de Barcelona. Desembre 2013
Per pes de l'atur sobre la población 16-64 anys

 

Però no només la fotografía estàtica de l'atur ens parla sobre la dualització social de Barcelona. L'evolució de l'atur cronifica la distàncies entre les dues Barcelones que la crisi económica ha fet emergir.

 

Com es pot comprovar, no només existeix diferències entre barris sinó que aquestes augmenten any rere any. La pitjor evolució de l'atur es concentra en aquells barris amb taxes d'atur més elevat. A aquest fet s'ha de sumar la distribució territorial d'aquell atur que té un impacte més important en les condicions socio-econòmiques dels habitants de Barcelona: l'atur de llarga durada.

No cal dir que darrere d'aquestes dades i d'aquests gràfics hi ha unes realitats i unes vivències personals molt dures. Es tracta de ciutadans i ciutadanes que veuen les seves vides trencades i que pateixen d'una forma directa els brutals impactes de la crisi econòmica. Però no només és greu pel patiment actual sino per les conseqüències en la igualtat d'oportunitats i en les perspectives a mig i llarg termini dels infants de les llars que pateixen l'atur.

Davant d'aquesta situació el que caldria per part de les administracions públiques són polítiques de promoció de l'ocupació, concentrant els esforços en aquells barris on hi ha més necessitat. I en aquest àmbit d'actuació l'Ajuntament de Barcelona podria fer molt més que vendre la ciutat al sector turístic amb l'argument fals que serà el sector turístic qui solucionarà el problema de l'atur a Barcelona. Cal dir que en un context de rècord de turistes, el sector està destruint ocupació i no pas generant, això sí, precaritzant les condiciones laborals de la mà de la reforma laboral que van aprovar CiU i PP.

I no s'ha d'oblidar que l'Ajuntament de Barcelona va tancar el pressupost de l'any 2013 amb un superàvit de 140 milions d'euros (que algú m'expliqui quina justificació hi ha perquè existeixi superàvit en un context de crisi econòmica com l'actual) i que té previst destinar 30 milions d'euros a la reforma la part alta de l'Av. Diagonal i el Passeig de Gràcia.

És obscè que amb les dades d'atur de la ciutat no es destini una part important d'aquests 170 milions en polítiques d'ocupació.

Aquesta és la situació de l'atur a Barcelona. Mentrestant, a la realitat paral.lela del debat públic,  alguns continuaran parlant només d'allò que més convé als seus interessos electorals.

Derecho a decidir desde una perspectiva democrática

El pasado 8 de abril en el debate que tuvo lugar en el Congreso sobre la propuesta del Parlament de Catalunya para ejercer lo que se ha denominado como "dret a decidir", Rubalcaba hizo la siguiente afirmación: "el primer principio democrático es cumplir las leyes" alineándose con las tesis "legalistas" del PP que niegan la posibilidad de realizar la consulta en base a un supuesto impedimento normativo.

No hace falta ahondar en el hecho que las constricciones normativas son un mero artificio argumental para justificar la voluntad política de no atender a la solicitud del Parlament de Catalunya. El ordenamiento jurídico permitiría el ejercicio del "dret a decidir" como diversos juristas han señalado. Se trata, como se ha señalado reiteradamente, de un debate político y no legal.

Sin embargo, dado que los argumentos legales han pasado a ser los más esgrimidos por aquellos que se oponen a la realización de la consulta, vale la pena atender un momento a la consistencia de los mismos. No se trata de realizar un análisis jurídico sino de hacer una breve reflexión sobre la idea apuntada por Rubalcaba : el primer principio democrático es cumplir las leyes.

Ante dicha afirmación cabe preguntarse: ¿es el cumplimiento estricto del ordenamiento jurídico aquello que define a la democracia? ¿es la sujeción a las normas lo que define a la democracia respecto a otras formas de gobierno? ¿cuál es la característica diferencial de la democracia?

El concepto de democracia ha sido objeto de gran debate y no hay una respuesta unívoca al problema de su definición, sin embargo, se puede afirmar que democracia es una forma de gobierno en la que el pueblo gobierna ( D.Held ). Es evidente que para autogobernarse el pueblo se dota de una serie de procedimientos e instituciones de carácter instrumental, entre los cuales se encontraría el ordenamiento jurídico, pero no parece que sea la sujeción a dicho ordenamiento el primer principio democrático. En todo caso parecería más acertado señalar que el primer principio democrático sería la necesidad de hacer partícipe a los sujetos en la construcción de las decisiones que les afectan. En democracia, los individuos deben tener la capacidad de escoger libremente cómo quieren gobernarse. Si bien es cierto que la capacidad de elección quedará delimitada por los procedimientos que se definan, no debe confundirse una cuestión instrumental con la esencia de la democracia, tal como hacen algunos para justificar su posición conservadora del status quo.

Lo democrático es tener la capacidad de auto-gobernarse y que aquellos a los que una decisión les afecta tengan derecho a participar en su elaboración. Es desde ese punto de vista que el derecho a decidir que se exige desde Catalunya tiene plena justificación democrática. La actual distribución territorial del poder y el actual sistema de organización política son percibidos por un importante número de personas en Catalunya como insatisfactorio e incluso injusto y discriminatorio. Sin entrar a analizar los motivos de dicha percepción, es evidente que desde un punto de vista democrático el pueblo afectado por dicha situación (o que la percibe como tal)  tiene un derecho democrático a decidir si quiere seguir con su situación actual o bien elige gobernarse de una forma diferente.

Es desde este punto de vista que la defensa del derecho a decidir como expresión democrática tiene plena razón de ser. No es por razones historicistas ni identitarias por las que debe defenderse el derecho a decidir sino por el pleno convencimiento que su ejercicio es una expresión de gobierno del pueblo.

En el debate sobre el encaje de Catalunya y España toma una importante relevancia la definición del demos. ¿quiénes son aquellos implicados en la decisión y por lo tanto con derecho a decidir? ¿tiene la decisión las mismas consecuencias para todos ellos? ¿debe ser consultada toda la ciudadanía del territorio español o bien únicamente de Cataluña?

Es evidente que una consulta sobre la posibilidad que Catalunya pueda ser un Estado tiene implicación para el conjunto de la ciudadanía de España. Ahora bien, también lo es que las consecuencias no son iguales para todos. Parece razonable desde un punto de vista democrático, independientemente de lo que señale el ordenamiento jurídico, que los ciudadanos de Catalunya deban tener más peso en la decisión que el resto de los ciudadanos de España. Y esto es así porque el nivel de afectación tanto de la situación actual como de la decisión que se pueda tomar no es, en absoluto, comparable. Para los ciudadanos del resto de España que se modifique el status de Catalunya tiene una consecuencias menores que para los ciudadanos directamente afectados por la decisión, como son los catalanes.

Ahora bien, este mismo argumento indica que cualquier decisión al respecto debe ser consensuada y negociada con España ya que también la población del resto de España está afectada por la decisión. Es decir, la unilateralidad no debe ser rechazada únicamente con argumentos de realpolitik sino por las mismas razones democráticas que avalan el "dret a decidir".

¿qué hacer si no se permite ejercer el dret a decidir o bien no se atiende a la voluntad de auto-gobierno del demos de Catalunya ? ¿justificaría la unilateralidad desde un punto de vista democrático?

Esperemos que el debate público no deba resolver estas cuestiones ya que querrá decir que se ha podido ejercer un derecho democrático

Primàries al PSC : algunes reflexions

Ahir va tenir lloc a Barcelona la primera volta de les eleccions primàries obertes per tal d'escollir l'alcaldable del PSC per la ciutat.

Un partit socialista en evident descomposició va decidir arriscar i plantejar aquesta fórmula d'elecció per tal d'evitar la catàstrofe electoral que totes les enquestes li pronostiquen a les pròximes eleccions municipals.

Amb les primàries obertes buscaven principalment dos objectius: presentar-se com a alternativa al govern de Trias a través d'una major presència als mitjans de comunicació i obrir el partit a la ciutadania incentivant la participació. Un s'ha assolit parcialment, l'altre no.

Entre els riscos que prenien es trobava que la confrontació entre els candidats evidenciés el trencament intern del partit i que una participació baixa  evidenciés la llunyania dels ciutadans respecte al seu discurs i les seves propostes. Un s'ha evitat i l'altre no.

El procés deixa un resultat de 7.463 votants i algunes reflexions:

* El projecte del PSC per Barcelona no interessa a la ciutadania perquè no és creïble. Durant el mandat de Trias, que tant devastador ha estat pel model de ciutat progresista, l'oposició del PSC ha estat dubitativa o absent, basculant entre l'obsessió de presentar-se com a partit de govern buscant acords amb CiU i una oposició feble i desenfocada.

Amb aquests precedents, presentar-se com a projecte renovador i confrontat al de Trias té problemes evidents de credibilitat. Cal dir que amb el do de l'oportunitat que el caracteritza, s'anuncia un dia abans l' acord entre Navarro i Mas per rebaixar els impostos als casinos per donar un impuls al projecte de Barcelona World. El projecte de CiU per Barcelona és fer-la esdevenir en ciutat abocada al turisme amb una gestió dels beneficis desigual i amb efectes redistributius regressius. Amb l'acord, el PSC renuncia a liderar un projecte alternatiu i se sotmet també als interessos del lobby turístic.

* Els resultats en participació són un fracàs. El mateix PSC s'havia imposat un mínim de 10.000 vots que no s'han assolit. La participació de la seva militància ha estat molt baixa (aproximadament 50%), així com la dels seus simpatitzants (10%). De fet, la participació sobre el cens previ ha estat d'un 35% i el nombre de vots ha superat molt poc els 6.800 avals que van presentar el pre-candidats.

Aquests minços resultats s'han obtingut en un context que en clau intern es vivia com a molt important: l'èxit de les primàries obertes a Barcelona eren el termòmetre per valorar la capacitat del partit de tornar a recuperar Barcelona. Tot i aquesta vivència de transcendència, els propis integrants del partit no han respòs adequadament.

Per altra banda, cal tenir en compte que les primàries obertes han estat un èxit a nivell de mitjans de comunicació. Durant els dies que ha ocupat la campanya han tingut una cobertura mediàtica important i els candidats han tingut espai per explicar el seu projecte.

De fet, la campanya #indXmarti a la que més tard em referiré, va aconseguir introduir l'element de polèmica que tant agrada a alguns mitjans de comunicació i va provocar un augment de la seva cobertura.

 

Amb aquest nivell de presència als mitjants, una participació tant baixa és encara més greu.

* Han guanyat els dos candidats considerats "oficialistes" i que havien estat els que més diners havien destinat a la campanya. Aquest fet està directament relacionat amb l'escassa participació. Tot i que un 70% dels votants no pertanyien al partit, és evident que s'han activat les xarxes de relació de l'aparell de partit per nodrir-se de vots.

En aquest sentit i sobre les presumptes irregularitats que alguns han denunciat pel vot de determinat col·lectiu a Ciutat Vella, no és diferent del que ha pogut passar a altres indrets de Barcelona. S'han activat xarxes de familiars, coneguts, amics, gent propera, per tal d'incentivar una participació que es comprovava molt baixa durant la jornada. Extreure que hi ha caciquisme i clientelisme sense proves i evidències no em sembla correcte. En tot cas, caldria un aclariment per part del PSC per disipar els dubtes.

* Determinat col·lectiu independentista també caldria que fes una reflexió. Després de la dedicació i cobertura mediàtica que va assolir la campanya #indXmartí és evident que ha estat també un fracàs. En Jordi Martí ha tret uns resultats molt discrets tenint en compte que ha estat el líder dels socialistes a Barcelona fins a les primàries i que ha comptat amb el suport extern d'un sector independentista. L'electorat d'esquerres no s'ha mobilitzat per un candidat que ha basat la seva campanya en un únic punt: la consulta. Avís per a navegants.

* Com s'apuntava a les xarxes socials, el nombre de vots dels diferents candidats ha estat quasi inversament proporcional al nombre de seguidors dels mateixos a twitter. Sovint es dona una importància a la política 2.0 que no sembla tenir, de moment, una plasmació a la realitat.

Qui governa a Barcelona?

L'any 1961, el recentment desaparegut politòleg Robert Dahl, va publicar Who governs? , considerat des de la seva publicació un dels llibres més influents en les ciències socials. En aquest, Dahl va analitzar quina era la forma real en la qual s'adoptaven les decisions a la ciutat de New Haven. L'estudi va revelar l'existència de coalicions d'interessos que tracten d'exercir influència a la política pública. L'argument de Dahl és que el conflicte produït per la defensa de cadascun dels grups dels seus interessos es resolia a través d'organismes governamentals creant-se un equilibri que beneficiava a gran part de la ciutadania a llarg termini.

El mateix Dahl va assenyalar més endavant que aquest suposat equilibri es podria veure malmès quan la capacitat d'influència dels diversos interessos és molt desigual. La principal amenaça a la igualtat política i al procés democràtic és la desigualtat respecte als recursos socials i econòmics. Els grups d'interès no es poden considerar com necessàriament iguals i el poder polític no és un àrbitre neutral entre els diversos interessos: les corporacions econòmiques exerceixen una influència desproporcionada sobre el poder polític i, per tant, sobre els resultats de les seves decisions.

Seria interessant realitzar la mateixa anàlisi que va fer Dahl a la ciutat de Barcelona i preguntar-se: qui governa a Barcelona? Realment per a qui governa en Trias? Estan exercint les corporacions econòmiques una influència desproporcionada sobre l'Ajuntament de Barcelona?

Un exemple paradigmàtic que ens pot ajudar a respondre aquestes qüestions és la reforma de l'Avinguda Diagonal i la negativa de Trias a la connexió de les dues línies de Tramvia existents. Com s'explica en aquest article tots els experts coincideixen en què seria una mesura molt beneficiosa per la mobilitat que faria doblar el nombre d'usuaris i que, a més, seria una inversió molt rentable. Tot i la quasi unanimitat, l'alcalde no només es nega a la connexió sinó que ha iniciat unes obres de remodelació de l'Avinguda Diagonal que impossibilitaran la seva connexió sense una nova remodelació del passeig. D'aquesta forma un alcalde que se sap derrotat i en els darrers mesos de la seva gestió, inicia unes obres sense el consens de la ciutadania i en contra dels interessos de la immensa majoria per tal d'afavorir uns interessos ben concrets: el lobby turístic i automobilístic.

La gran majoria de decisions que ha pres en Trias durant el seu mandat han tingut com gran beneficiat els interessos de corporacions econòmiques o del sector turístic, passant per davant de les necessitat de la ciutadania. Fem un breu repàs:

* Reforma del Port Vell per a què esdevingui una marina de megaiots de luxe.

* L'aprovació d'un pla d'usos de Ciutat Vella a mida de la indústria hotelera i turística.

* Nova normativa de terrasses que amplia l'espai públic privatitzat.

* Cessió de la gestió del Castell de Montjuïc a una empresa privada i imposició d'una entrada, transformant un espaï de la ciutadania en un mirador per turistes.

* Privatització d'aparcaments municipals.

* Reforma del Passeig de Gràcia i la zona alta de l'Avinguda Diagonal.

* Pujada abusiva i desproporcionada del preu del transport públic.

* Transformació de Barcelona en plataforma per a bodes de luxe.

* Pressupost amb una politica d'inversions que prioritza les zones turístiques i menysté les necessitats dels barris popular de la ciutat.

El fil conductor de totes aquestes decisions és l'afavoriment per part del Govern de Trias de les necessitats i interessos d'uns pocs, obviant o directament vulnerant les necessitats i interessos de la resta, que som la majoria.

La democràcia està immersa dins un sistema socioeconòmic que garantitza sistemàticament una posició privilegiada als grans interessos econòmics. Una de les preocupacions que haurien de tenir present sempre els representants polítics és la implicació que aquest fet pot tenir en igualtat política.

Aquesta no és una preocupació per Trias, ja que les seves decisions mostren que governa al dictat d'aquests interessos econòmics que són qui ara governen Barcelona.

Resten uns mesos per les pròximes eleccions municipals. El govern de Trias i els interessos econòmics pels qui governa saben que les previsions electorals no els són favorable i el que veurem aviat és una acceleració del procés de venda i privatització de Barcelona. Només la resposta ciutadana i l'oposició institucional poden posar fre al que ens espera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tarifes del transport públic

Darrerament s'han sentit crides a fer una reflexió al voltant del preu del transport públic. Als efectes de la crisi econòmica s'ha sumat una pujada en les tarifes del transport per part de CiU totalment desproporcionada. Hi ha moviments que inclús estan plantejant la gratuïtat del transport públic.

Però ¿és justa aquesta reivindicació? ¿és possible que el transport públic sigui gratuït al nostre país? ¿és realista plantejar-s'ho amb l'actual context econòmic?

Entenc que la reivindicació d'un transport públic gratuït és justa, oportuna i realitzable.

És justa, perquè la mobilitat és un dret. I es tracta d'un dret que té una relació directa amb la igualtat d'oportunitats. Pensem per un moment en una persona aturada que estigui cobrant la prestació mínima i en quina implicació pot tenir en la seva economia el fer d'haver de pagar per moure's en transport públic. No podem admetre que aquesta persona aturada deixi, per exemple, d'anar a entrevistes de treball per la barrera econòmica que suposa la tarifa del transport públic.

Aquesta reivindicació és també oportuna. En primer lloc perquè no podem continuar amb l'actual nivell de contaminació que és produït, en gran part, per l'ús del transport privat. No oblidem que el Departament de Territori i Sostenibilitat va haver d'activar aquest desembre el protocol de contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona.

En segon lloc, l'actual moment és una finestra d'oportunitat política per tal que mesures d'aquest tipus comptin amb suport de la ciutadania. El context de crisi econòmica comporta una major acceptació de la necessitat de provisió pública de serveis.

Deia també que es tracta d'una reivindicació realitzable. Aquells que estan en contra d'aquesta mesura diran que no és viable econòmicament i no és cert.
L'associació per a la Promoció del Transport Públic ha  presentat  recentment una sèrie de propostes que permetrien augmentar la recaptació i que van des d'una taxa turística finalista a, per exemple, un cànon sobre els peatges. Per altra banda no hem d'oblidar que segons dades de l'Eurostat la pressió fiscal de Catalunya és una de les més baixes de la UE, al nivell de Lituània. Hi ha diners per finançar els serveis públics, el problema és que aquells que els tenen no contribueixen suficientment.

Aquesta proposta no és una utopia: existeix una capital Europea, Tallin, que des de principis de 2013 ofereix als seus ciutadans transport públic gratuït i on ja estan notant les conseqüències positives de la seva decisió com són una disminució de la circulació de vehicles, una reducció de la contaminació

mediambiental i una reducció del nombre d'accident de trànsit.

Cal dir que la gratuïtat del transport públic per tothom por comportar un disminució de la qualitat de l'oferta per l'elevat cost que suposa el manteniment d'una xarxa de transport públic adequada. En aquest sentit pot ser raonable introduir repagaments tarifaris per a determinats usuaris, però aquests mai han de ser de tal magnitud que puguin desincentivar l'´ús del transport públic o bé vulnerar el dret a la mobilitat, com és el cas actual.

En tot cas, si les circumstàncies econòmiques i les necesitats de finançament no permeten plantejar la gratüïtat per tothom , al que no podem renunciar és a l'aplicació d'un model tarifari que contempli la gratuïtat per determinats col·lectius, com poder ser aturats i persones amb rendes baixes.

 

En aquest sentit, revindicacions com les que estan protagonitzant a Barcelona la plataforma Stop Pujades Transport són molt pertinents  ja que no només s'oposen a la darrera pujada del transport, sino que incorporen a l'agenda política el debat al voltant de la necessitat d'una tarificació amb criteris socials.

Revival : el PSUC com a solució

Dissabte 2 de febrer va tenir lloc l'assemblea oberta "Ara és demà". La idea dels dos partits convocants, ICV i EUiA, era fer una crida a forces polítiques, plataformes, moviments i persones que comparteixen la necessitat de confluir per compartir la construcció d'una alternativa des de l'esquerra.

L'èxit de la convocatòria va ser evident i va superar amb escreix les millor expectatives que es contemplaven. 1700 persones van passar en algun moment per Fabra i Coats per tal de ser presents i col·laborar amb el projecte que tot just dissabte es va iniciar.

Però no només va ser un èxit pel que fa al nombre de persones, ho va ser també per la innovació en la metodologia de debat així com en l'actitud de les persones que van participar.

Es van organitzar més de 90 grups de debat. Personalment vaig col·laborar fent de dinamitzador de 4 d'aquest grups (46 persones en total). La meva valoració és ben positiva. En primer lloc perquè aproximadament la meitat dels participants als meus grups eres persones alienes als organitzadors de la trobada. En segon lloc perquè l'actitud amb què s'apropaven al debat era de voluntat de canviar la situació política i social participant d'un nou projecte.

Les conclusions que es van extreure dels diversos grups de treball es poden consultar al següent link http://pad.araesdema.cat/ .

Com es pot comprovar els eixos que orientaven els debats pretenien respondre a una demanda que contínuament ens acostumen a fer la ciutadania als partits d'esquerra: us hauríeu d'unir i començar a actuar; acció i unitat.
Sobre la creació d'un espai d'unitat recomano llegar aquest post en el que s'expliquen quins haurien de ser els requisits per tal que la confluència es pugui donar.

Un dels aspectes previs és la voluntat de confluir. En aquest sentit crec que els esforços que es fan des d'ICV i EUiA per intentar sumar a la CUP a aquest espaï no portaran enlloc precisament perquè no volen compartir cap espai de confluència amb ningú més que no siguin ells mateixos. La seva proposta d'unitat es redueix a aquells que accepten únicament la seva visió de la política, de la societat, de l'organització... Alguns ens expliquen les raons per no confluir http://llucsalellasivilar.wordpress.com/2014/02/02/unitat-de-sigles/

En aquest sentit crec que, tot i que no hem de renunciar mai a estendre l'espai de confluència, no podem esperar a què algunes forces polítiques entenguin el que requereix un moment com l'actual. L'assemblea oberta de l'1 de febrer va ser un inici perfecte de cap a on s'han d'adreçar els esforços.

Tot i que estic d'acord en què el debat al voltant de les sigles no hauria de ser rellevant, un dels punts que van sorgir als grups de debat va ser la necessitat que ICV i EUiA siguin generoses i sàpiguen fer renúncies per facilitar la confluència. Renúncies que cal entendre en l'àmbit organitzatiu, de lideratges i de sigles. Tot procés de creació d'un nou subjecte polític a partir de l'aglomeració d'altres subjectes arriba un moment en què s'ha de plantejar l'estructura organitzativa i les sigles que faran de paraigües a la resta d'organitzacions. Tot i que estem en un moment molt incipient i que es tracta de política-ficció, si s'arribés a un moment en què calgués fer una proposta de sigles pel nou projecte, m'atreveixo a suggerir no crear res de nou sinó recuperar del nostre passat recent.

En aquest sentit una proposta de sigla que podria fer d'aixopluc a aquest nou subjecte polític podria ser el PSUC

 

 

                                                                              (imatge via Víctor Catalan)

El PSUC presenta diversos avantatges:

1.- Permet conservar una tradició política que a través d'ICV, connecta directament amb la lluita antifranquista.

2.- Enforteix el fil roig, adaptant-se millor a les demandes actuals de la ciutadania i a la recuperació del discurs de classe al debat polític ( 1% vs 99%)

3.- Se salvarien les comprensibles reticències que podrien tenir aquells que més han de renunciar.

4.- Es tracta d'una tradició política que gaudeix d'una bona valoració. De fet són reiteratius els intents que hi ha hagut des de diversos partits per tal d'erigir-se'n com a hereus.

5.- Enllaça amb un catalanisme d'esquerres, integrador i no excloent.

Els desavantatges també existeixen:

1.- No crec que cap expert en "naming" estigui d'acord a fer servir acrònims avui dia.

2.- Els "adanistes" s'oposarien. Sempre creuen millor partir de zero.

En tot cas, si arriba el dia en de plantejar-se aquest tipus de qüestions aquí queda la meva proposta.