Qui governa a Barcelona?

L'any 1961, el recentment desaparegut politòleg Robert Dahl, va publicar Who governs? , considerat des de la seva publicació un dels llibres més influents en les ciències socials. En aquest, Dahl va analitzar quina era la forma real en la qual s'adoptaven les decisions a la ciutat de New Haven. L'estudi va revelar l'existència de coalicions d'interessos que tracten d'exercir influència a la política pública. L'argument de Dahl és que el conflicte produït per la defensa de cadascun dels grups dels seus interessos es resolia a través d'organismes governamentals creant-se un equilibri que beneficiava a gran part de la ciutadania a llarg termini.

El mateix Dahl va assenyalar més endavant que aquest suposat equilibri es podria veure malmès quan la capacitat d'influència dels diversos interessos és molt desigual. La principal amenaça a la igualtat política i al procés democràtic és la desigualtat respecte als recursos socials i econòmics. Els grups d'interès no es poden considerar com necessàriament iguals i el poder polític no és un àrbitre neutral entre els diversos interessos: les corporacions econòmiques exerceixen una influència desproporcionada sobre el poder polític i, per tant, sobre els resultats de les seves decisions.

Seria interessant realitzar la mateixa anàlisi que va fer Dahl a la ciutat de Barcelona i preguntar-se: qui governa a Barcelona? Realment per a qui governa en Trias? Estan exercint les corporacions econòmiques una influència desproporcionada sobre l'Ajuntament de Barcelona?

Un exemple paradigmàtic que ens pot ajudar a respondre aquestes qüestions és la reforma de l'Avinguda Diagonal i la negativa de Trias a la connexió de les dues línies de Tramvia existents. Com s'explica en aquest article tots els experts coincideixen en què seria una mesura molt beneficiosa per la mobilitat que faria doblar el nombre d'usuaris i que, a més, seria una inversió molt rentable. Tot i la quasi unanimitat, l'alcalde no només es nega a la connexió sinó que ha iniciat unes obres de remodelació de l'Avinguda Diagonal que impossibilitaran la seva connexió sense una nova remodelació del passeig. D'aquesta forma un alcalde que se sap derrotat i en els darrers mesos de la seva gestió, inicia unes obres sense el consens de la ciutadania i en contra dels interessos de la immensa majoria per tal d'afavorir uns interessos ben concrets: el lobby turístic i automobilístic.

La gran majoria de decisions que ha pres en Trias durant el seu mandat han tingut com gran beneficiat els interessos de corporacions econòmiques o del sector turístic, passant per davant de les necessitat de la ciutadania. Fem un breu repàs:

* Reforma del Port Vell per a què esdevingui una marina de megaiots de luxe.

* L'aprovació d'un pla d'usos de Ciutat Vella a mida de la indústria hotelera i turística.

* Nova normativa de terrasses que amplia l'espai públic privatitzat.

* Cessió de la gestió del Castell de Montjuïc a una empresa privada i imposició d'una entrada, transformant un espaï de la ciutadania en un mirador per turistes.

* Privatització d'aparcaments municipals.

* Reforma del Passeig de Gràcia i la zona alta de l'Avinguda Diagonal.

* Pujada abusiva i desproporcionada del preu del transport públic.

* Transformació de Barcelona en plataforma per a bodes de luxe.

* Pressupost amb una politica d'inversions que prioritza les zones turístiques i menysté les necessitats dels barris popular de la ciutat.

El fil conductor de totes aquestes decisions és l'afavoriment per part del Govern de Trias de les necessitats i interessos d'uns pocs, obviant o directament vulnerant les necessitats i interessos de la resta, que som la majoria.

La democràcia està immersa dins un sistema socioeconòmic que garantitza sistemàticament una posició privilegiada als grans interessos econòmics. Una de les preocupacions que haurien de tenir present sempre els representants polítics és la implicació que aquest fet pot tenir en igualtat política.

Aquesta no és una preocupació per Trias, ja que les seves decisions mostren que governa al dictat d'aquests interessos econòmics que són qui ara governen Barcelona.

Resten uns mesos per les pròximes eleccions municipals. El govern de Trias i els interessos econòmics pels qui governa saben que les previsions electorals no els són favorable i el que veurem aviat és una acceleració del procés de venda i privatització de Barcelona. Només la resposta ciutadana i l'oposició institucional poden posar fre al que ens espera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tarifes del transport públic

Darrerament s'han sentit crides a fer una reflexió al voltant del preu del transport públic. Als efectes de la crisi econòmica s'ha sumat una pujada en les tarifes del transport per part de CiU totalment desproporcionada. Hi ha moviments que inclús estan plantejant la gratuïtat del transport públic.

Però ¿és justa aquesta reivindicació? ¿és possible que el transport públic sigui gratuït al nostre país? ¿és realista plantejar-s'ho amb l'actual context econòmic?

Entenc que la reivindicació d'un transport públic gratuït és justa, oportuna i realitzable.

És justa, perquè la mobilitat és un dret. I es tracta d'un dret que té una relació directa amb la igualtat d'oportunitats. Pensem per un moment en una persona aturada que estigui cobrant la prestació mínima i en quina implicació pot tenir en la seva economia el fer d'haver de pagar per moure's en transport públic. No podem admetre que aquesta persona aturada deixi, per exemple, d'anar a entrevistes de treball per la barrera econòmica que suposa la tarifa del transport públic.

Aquesta reivindicació és també oportuna. En primer lloc perquè no podem continuar amb l'actual nivell de contaminació que és produït, en gran part, per l'ús del transport privat. No oblidem que el Departament de Territori i Sostenibilitat va haver d'activar aquest desembre el protocol de contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona.

En segon lloc, l'actual moment és una finestra d'oportunitat política per tal que mesures d'aquest tipus comptin amb suport de la ciutadania. El context de crisi econòmica comporta una major acceptació de la necessitat de provisió pública de serveis.

Deia també que es tracta d'una reivindicació realitzable. Aquells que estan en contra d'aquesta mesura diran que no és viable econòmicament i no és cert.
L'associació per a la Promoció del Transport Públic ha  presentat  recentment una sèrie de propostes que permetrien augmentar la recaptació i que van des d'una taxa turística finalista a, per exemple, un cànon sobre els peatges. Per altra banda no hem d'oblidar que segons dades de l'Eurostat la pressió fiscal de Catalunya és una de les més baixes de la UE, al nivell de Lituània. Hi ha diners per finançar els serveis públics, el problema és que aquells que els tenen no contribueixen suficientment.

Aquesta proposta no és una utopia: existeix una capital Europea, Tallin, que des de principis de 2013 ofereix als seus ciutadans transport públic gratuït i on ja estan notant les conseqüències positives de la seva decisió com són una disminució de la circulació de vehicles, una reducció de la contaminació

mediambiental i una reducció del nombre d'accident de trànsit.

Cal dir que la gratuïtat del transport públic per tothom por comportar un disminució de la qualitat de l'oferta per l'elevat cost que suposa el manteniment d'una xarxa de transport públic adequada. En aquest sentit pot ser raonable introduir repagaments tarifaris per a determinats usuaris, però aquests mai han de ser de tal magnitud que puguin desincentivar l'´ús del transport públic o bé vulnerar el dret a la mobilitat, com és el cas actual.

En tot cas, si les circumstàncies econòmiques i les necesitats de finançament no permeten plantejar la gratüïtat per tothom , al que no podem renunciar és a l'aplicació d'un model tarifari que contempli la gratuïtat per determinats col·lectius, com poder ser aturats i persones amb rendes baixes.

 

En aquest sentit, revindicacions com les que estan protagonitzant a Barcelona la plataforma Stop Pujades Transport són molt pertinents  ja que no només s'oposen a la darrera pujada del transport, sino que incorporen a l'agenda política el debat al voltant de la necessitat d'una tarificació amb criteris socials.

Revival : el PSUC com a solució

Dissabte 2 de febrer va tenir lloc l'assemblea oberta "Ara és demà". La idea dels dos partits convocants, ICV i EUiA, era fer una crida a forces polítiques, plataformes, moviments i persones que comparteixen la necessitat de confluir per compartir la construcció d'una alternativa des de l'esquerra.

L'èxit de la convocatòria va ser evident i va superar amb escreix les millor expectatives que es contemplaven. 1700 persones van passar en algun moment per Fabra i Coats per tal de ser presents i col·laborar amb el projecte que tot just dissabte es va iniciar.

Però no només va ser un èxit pel que fa al nombre de persones, ho va ser també per la innovació en la metodologia de debat així com en l'actitud de les persones que van participar.

Es van organitzar més de 90 grups de debat. Personalment vaig col·laborar fent de dinamitzador de 4 d'aquest grups (46 persones en total). La meva valoració és ben positiva. En primer lloc perquè aproximadament la meitat dels participants als meus grups eres persones alienes als organitzadors de la trobada. En segon lloc perquè l'actitud amb què s'apropaven al debat era de voluntat de canviar la situació política i social participant d'un nou projecte.

Les conclusions que es van extreure dels diversos grups de treball es poden consultar al següent link http://pad.araesdema.cat/ .

Com es pot comprovar els eixos que orientaven els debats pretenien respondre a una demanda que contínuament ens acostumen a fer la ciutadania als partits d'esquerra: us hauríeu d'unir i començar a actuar; acció i unitat.
Sobre la creació d'un espai d'unitat recomano llegar aquest post en el que s'expliquen quins haurien de ser els requisits per tal que la confluència es pugui donar.

Un dels aspectes previs és la voluntat de confluir. En aquest sentit crec que els esforços que es fan des d'ICV i EUiA per intentar sumar a la CUP a aquest espaï no portaran enlloc precisament perquè no volen compartir cap espai de confluència amb ningú més que no siguin ells mateixos. La seva proposta d'unitat es redueix a aquells que accepten únicament la seva visió de la política, de la societat, de l'organització... Alguns ens expliquen les raons per no confluir http://llucsalellasivilar.wordpress.com/2014/02/02/unitat-de-sigles/

En aquest sentit crec que, tot i que no hem de renunciar mai a estendre l'espai de confluència, no podem esperar a què algunes forces polítiques entenguin el que requereix un moment com l'actual. L'assemblea oberta de l'1 de febrer va ser un inici perfecte de cap a on s'han d'adreçar els esforços.

Tot i que estic d'acord en què el debat al voltant de les sigles no hauria de ser rellevant, un dels punts que van sorgir als grups de debat va ser la necessitat que ICV i EUiA siguin generoses i sàpiguen fer renúncies per facilitar la confluència. Renúncies que cal entendre en l'àmbit organitzatiu, de lideratges i de sigles. Tot procés de creació d'un nou subjecte polític a partir de l'aglomeració d'altres subjectes arriba un moment en què s'ha de plantejar l'estructura organitzativa i les sigles que faran de paraigües a la resta d'organitzacions. Tot i que estem en un moment molt incipient i que es tracta de política-ficció, si s'arribés a un moment en què calgués fer una proposta de sigles pel nou projecte, m'atreveixo a suggerir no crear res de nou sinó recuperar del nostre passat recent.

En aquest sentit una proposta de sigla que podria fer d'aixopluc a aquest nou subjecte polític podria ser el PSUC

 

 

                                                                              (imatge via Víctor Catalan)

El PSUC presenta diversos avantatges:

1.- Permet conservar una tradició política que a través d'ICV, connecta directament amb la lluita antifranquista.

2.- Enforteix el fil roig, adaptant-se millor a les demandes actuals de la ciutadania i a la recuperació del discurs de classe al debat polític ( 1% vs 99%)

3.- Se salvarien les comprensibles reticències que podrien tenir aquells que més han de renunciar.

4.- Es tracta d'una tradició política que gaudeix d'una bona valoració. De fet són reiteratius els intents que hi ha hagut des de diversos partits per tal d'erigir-se'n com a hereus.

5.- Enllaça amb un catalanisme d'esquerres, integrador i no excloent.

Els desavantatges també existeixen:

1.- No crec que cap expert en "naming" estigui d'acord a fer servir acrònims avui dia.

2.- Els "adanistes" s'oposarien. Sempre creuen millor partir de zero.

En tot cas, si arriba el dia en de plantejar-se aquest tipus de qüestions aquí queda la meva proposta.

 

 

 

 

 

 

Per què no vol Trias que es vinculi l'Ajuntament amb la denúncia de la corrupció?

Recentment s'ha donat un fet a Barcelona que tot i poder semblar anecdòtic té una gran transcendència pel que significa.

El passat 23 de gener ve tenir lloc en el marc de les festes de Sant Antoni una xerrada sobre "Corrupció a la sanitat catalana". L'acte va ser organitzat per les fundacions d'ICV i EUiA: Fundació Nous Horitzons i Fundació l'Alternativa.

 

Els ponents eren tres reconeguts experts en la matèria: l'Albano-Dante, editor de la revista Cafè amb Llet, que s'ha especialitat en la denúncia de la corrupció a la sanitat, Agustí Colom, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes que va destapar el conegut com "Cas Crespo" i Milagros Pérez Oliva, redactora en cap d'opinió de El País.

L'acte va desbordar les previsions i l'assistència va ser massiva, de tal forma que gran part dels assistents van haver de seguir l'acte dempeus durant les dues hores que va durar el debat. És simptomàtic que un acte d'aquestes característiques en el marc de les festes majors d'un barri desperti tant d'interès. La ciutadania entén que unes festes majors són moments per compartir diversió i festa però també per compartir la indignació per la situació social a la qual ens ha portat les decisions de determinats responsables polítics. Els veïns i veïnes de Sant Antoni volen conèixer com a pas previ per poder actuar i aquest acte en va ser una mostra.

La qüestió és que en ser un acte que s'organitza en el marc de les festes majors, la comissió de festes de la mateixa ha de vetllar perquè el logotip de l'Ajuntament de Barcelona figuri en la difusió de tots els actes que se celebrin. Es tracta d'un protocol que el mateix Ajuntament manté amb totes les festes majors i les seves entitats gestores.

En el cas que ens ocupa, el districte de l'Eixample va donar instruccions expresses tant a la comissió de festes com als organitzadors de l'acte per tal que es retirés el logotip de l'Ajuntament amb aquestes paraules:" hem vist l'acte del que parlem i volem que no s'utilitzi (ni es vinculi) a l'Ajuntament en aquest acte"

Aquesta decisió de l'Ajuntament va provocar que s'haguessin de modificar els materials de difusió que s'havien preparat i que la pròpia comissió de festes de Sant Antoni ho denunciés al sopar de festa major. La qüestió va arribar als mitjans de comunicació (<---link)

El nerviosisme s'ha apoderat de CiU al veure reflectit a la premsa el tema i han començat a intentar tergiversar a través de twitter. La maquinària de manipulació ha intentat justificar la negativa de l'Ajuntament a través dels següents arguments:

Pere Macias - Diputat de CiU :

- "I dons que us penseu! Els diners públics no són per finançar els actes de partit!"----> no cal incidir-hi gaire, la inclusió d'un logotip no té res a veure amb diners públics.

- "Un acte de partit no te de portar un logotip d'institució!" (sic) ---> no es tracta d'un acte d'un partit polític sino d'una xerrada amb tres experts sobre un problema que ens implica a tots: la corrupció.

Xavier Tomàs - Cap de Comunicació Web i Xarxes Socials de l'Ajuntament de Barcelona:
"els logotips s'han d'utilitzar sempre amb autorització" ---> no és cert, com abans he explicat i va informar per escrit el mateix districte de l'Eixample.,

"si CDC organitzés un acte i planxés el logo de l'Ajuntament què et semblaria? Exacte, però com ho fa ICV està bé, oi?" ----> van haver-hi actes d'organitzacions polítiques amb el logotip inclòs i el districte no va fer treure el logotip. Com per exemple un acte de les JNC.

El fet és que dels 140 actes que es van celebrar en el marc de les festes de Sant Antoni, l'Ajuntament de Barcelona governat per Trias només es va inquietar per un sol acte, un que tractava sobre la corrupció a la sanitat catalana. Hem d'entendre que Trias no creu que la corrupció política és un problema? No és convenient i fins i tot recomanable que la ciutadania s'informi sobre un fet que acaba provocant desafecció i desconfiança vers les institucions?

Dada per a la reflexió: Xavier Trias va ser conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya de l'any 1988 fins a l'any 1996

Gamonal a Barcelona

La lluita veïnal al barri de Gamonal ha aconseguit aturar unes obres que es valoraven com desconnectades de les necessitats dels seus habitants, poc consensuades i debatudes amb els potencials beneficiats de les mateixes i amb un pressupost desproporcionat atenent al context socio-econòmic actual. Sembla que a aquests fets se suma algunes zones tèrboles en la relació entre l'administració municipal i un conegut constructor de la ciutat.

Sobre el debat de fons caldria una reflexió serena que el context de crispació actual fa molt difícil i que té a veure amb el mateix concepte d'espai públic i quina és la gestió més adequada del mateix. Hi ha qui considera paradoxal que hi hagi hagut aquesta reivindicació per defensar uns aparcaments per a vehicles que, al cap i a la fi, són una privatització d'un espai públic per a l'ús exclusiu d'una part dels ciutadans.

Si ampliem l'anàlisi i ens allunyem de la reforma concreta que es volia executar, veiem que es poden extreure algunes lliçons que són adaptables a altres indrets:

- En un context de greu crisi econòmica sembla encertat que un criteri transversal alhora de dissenyar la política de despesa de qualsevol administració pública sigui la reducció dels efectes que aquesta crisi té per la ciutadania. La política d'inversió ha de tenir sempre present que existeix un gruix important de persones que estan patint moltes mancances per la crisi econòmica i les retallades de serveis públics. No tenir present aquest fet sempre i a tot arreu és un gran error.

- És imprescindible una fase prèvia de debat i consens alhora de l'elaboració de polítiques municipals, sobretot pel que fa a la inversió i redisseny urbà.
Aquesta fase de consulta i debat ha d'ésser, a més, de qualitat. Els temps de la teatralització de la participació mitjançant la veu a organitzacions afins al poder i poc representatives s'han acabat. Cal que les administracions incorporin mecanismes reals de participació en l'elaboració i implementació de les polítiques públiques. La participació s'ha d'entendre com un valor en si mateixa i no pas com un tràmit necessari per donar-se un vernís democràtic.

Sembla que aquests dos principis que ens poden semblar evidents no han estat entesos per la dreta política a aquest país. Així tenim un alcalde de Burgos que pretén una reforma que finalment ha d'aturar per l'oposició veïnal i un alcalde a Barcelona que tampoc sembla entendre com cal governar.

Trias va camí de convertir Barcelona en el nou Gamonal. El pressupost d'inversions de l'Ajuntament de Barcelona per aquest 2014 no intenta esmenar les desigualtats socials existents a la ciutat i consolida la gentrificació de determinats barris .

Entre les obres més emblemàtiques que ha engegat en Trias per tal d'acabar el mandat en una apoteosi d'obres urbanístiques estan la reforma del Passeig de Gràcia i l'Avinguda Diagonal. En el cas del Passeig de Gràcia ens trobem amb una obra de pressupost molt elevat que respon als interessos del lobby turístic pel qual governa en Trias http://www.iniciativa.cat/bcn/news/41657. I totes aquestes inversions es fan alhora que s'anuncia una pujada del preu dels transports públics absolutament excesiva i que colpeix de manera especial a les classes treballadores de la nostra ciutat.

Pel altra banda, la reforma de l'Avinguda Diagonal s'ha fet sense debat ni participació ciutadana. I és que una de les altres senyes d'identitat de la dreta és la seva por a la participació i al debat, que té a veure amb la seva concepció limitada del que ha de representar la democràcia.

El govern de dretes de Trias no és una excepció. En trobem un altre exemple a la reforma de la Rambla del Poble Nou, on després d'un excel·lent procés de participació ciutadana, l'Ajuntament pretén arraconar l'opinió dels veïns i veïnes per tal d'aplicar el seu model de ciutat.

On esclatarà el "Gamonal" a Barcelona? És difícil de preveure quina serà l'espurna que farà saltar les barreres però el que està clar és que el govern de Trias està posant tots els elements per provocar un esclat social a Barcelona

Crisi del bipartidisme? Aprofitem-la per transformar

Diverses enquestes electorals semblen apuntar a una disminució important del vot dels dos partits majoritaris a España (PP i PSOE) . Alguns analistes i polítics han teoritzat sobre la fi del bipartidisme que ha caracteritzat el sistema de partits espanyol (http://www.eldiario.es/agendapublica/nueva-politica/declive-bipartidismo_0_197030564.html)

El cert és que, de moment i fins que hi hagi eleccions, aquest canvi l'hem de situar en el camp de la hipòtesi. En cas de confirmar-se s'haurà d'analitzar si, més enllà de circumstàncies conjunturals com la crisi econòmica, existeixen raons estructurals que expliquen un canvi tan important en un sistema de partits que s'ha mostrat molt estable durant més de 30 anys.

Una possible temptativa seria la possibilitat d'enfocar aquest declivi dels dos partits majoritaris en el marc del declivi del tipus de partit al qual, tant PP com PSOE, poden pertanyer: els partits catch-all.

Aquesta categoria de partits va ser introduïda per primer cop als anys 60's per Otto Kirchheimer i volia copsar els canvis a nivell organitzatiu i funcional que van experimentar alguns partits que originàriament havien estat partits de masses o de quadres. Aquest canvi consistia en una disminució de l'anclatge ideològic del partit, un enfortiment de les direccions dels partits, una disminució de la importància de l'afiliat i una voluntat de traspassar la representació d'un grup social determinat per intentar abraçar tota la societat amb l'objectiu de maximitzar el vot. Aquesta priorització del vot per sobre de qualsevol altra consideració fa que aquest tipus de partit adaptin el seu programa i estratègia electoral per aconseguir el recolzament del vot canviant del centre polític. Com a conseqüència es dóna un procés de moderació i d'assimilació entre partits que fa que sigui difícil distingir les seves ofertes (PPSOE). Hans-Jürgen-Puhle senyala que existeixen excepcions en els casos on hi hagi controvèrsies molt important sobre determinats assumptes o bé cleavages etno-nacionals (Catalunya).

Puhle explica que des dels anys 70's s'ha donat en diversos països una crisi d'aquest nou tipus de partit que ha tingut com símptomes un major índex de vot protesta o d'abstenció, la disminució del vot als partits catch-all (que van pasar del 90% als anys seixanta al 70% durant els noranta), una reducció de la presència social i influència dels partits i uns creixent nivells de fragmentació i competició.

Una altra dinàmica que explica Puhle és el que podríem traduir com partitocràcia. A Europa, l'experiència del trencament de les democràcies d'entreguerres, va fer que es consolidés en alguns països com Alemanya, Àustria, Itàlia, Grècia i Espanya, un sistema que dóna un paper cabdal als partits polítics. Aquests dominen l'Estat, les seves institucions, l'administració pública, l'educació, els mitjans de comunicació, etc. Els privilegis que els partits obtenen d'aquest sistema són aprofitats per tots els partits rellevants i s'incrementa en aquells països amb sistemes territorials descentralitzats ( Alemanya o Espanya ). Alguns autors com Katz i Mair arriben a teoritzar amb l'existència d'un nou tipus de partit: el partit càrtel. Aquests partits estan enquistats en l'estructura estatal de tal forma que ja no representen interessos socials davant del govern i la burocràcies sinó que acaben representant-se primer a si mateixos ("no nos representan") com a "classe política" (aquí li diem "casta política"). Aquest sistema partitocràtic comporta el domini de l'executiu sobre el Parlament i sobre els respectius partits i una proximitat de l'stablisment partidista i l'Estat que limita la capacitat del partit per a reformar-se i incentiva la corrupció i el clientelisme (PP).

Com es pot comprovar la descripció que fa Phule del sistema partitocràtic s'adapta perfectament al cas espanyol. Pel que fa a la categorització de PP i PSOE com a partits catch-all té algunes deficiències però cal tenir present que es tracta de categories genèriques.

El fet que Espanya sigui una democràcia relativament jove pot fer que algunes dinàmiques polítiques amb determinats períodes de maduració, esdevinguin amb un decalatge temporal respecte al succeït a la resta d'Europa. La crisi dels partits catch-all, de la representació i de la partitocràcia en pot ser un exemple. Les experiències viscudes en altres països ens poden ajudar a predir què pot passar en el nostre. El països que van patir aquesta crisi amb anterioritat van veure com disminuïa el recolzament electoral als principals partits, va augmentar la volatilitat i va haver-hi una disminució d'afiliació als partits polítics. Per altra banda els partits van haver de fer front a un actor polític que va donar veu al desencant i als sentiments antipartidistes: els moviments socials.

Aquests van ser considerats per molts com l'alternativa viable als partits: no formaven part del sistema clientelar, tenien més diversitat i obertura que els partits i tenien una major flexibilitat ideològica i programàtica. Alguns d'ells pretenien haver superat la divisió entre l'esquerra i la dreta ( 15m? ) i, en definitiva, semblaven que esdevindrien el nou actor polític preferent.

Què va resultar de tot aquest procés?

Excepte algun cas exitós que va passar, precisament, per la transformació de moviments socials en una estructura partidista (Els Verds alemanys), l'impacte real d'aquests moviments va ser reduit. En tot cas va tenir efectes positius en els principals partits que van introduir nous temes als programes així com nous canals de participació.

Aquestes dinàmiques no van aconseguir revolucionar cap sistema polític ni van produir cap canvi fonamental.

I és en aquest sentit que aquells que volem que el canvi es produeixi hem d'aprendre d'experiències prèvies. En primer lloc, cal fer front al principal "enemic" de la transformació social: la fragmentació. Des de l'esquerra transformadora hem de ser capaços d'aglutinar esforços i energies per tal que tanta feina des de llocs diversos i tantes bones experiències tinguin la seva expressió política en un actor capaç de transformar. Experiències prèvies ens mostren que, tot i que sembli que el sistema és insostenible, aquest té una capacitat d'adaptació molt gran.

En segon lloc, cal que moviments socials i partits d'esquerra transformadora siguin capaços de construir plegats un nou tipus de partit. Perquè l'actor polític que en el sistema actual té més possibilitats de transformar continua essent un partit polític. En aquest sentit cal fugir dels debats nominalistes. El problema no són els partits polítics "per se" sinó l'estructura i característiques del partit polític. La situació actual requereix voluntat de consens entre aquells que volem transformació social i política i fugir de l'il·luminació de l'adanisme perquè, com es pot comprovar, no som tant Adan com pensàvem.

Per ampliar: "Crisis y Cambios de los partidos Catch-all" Hans-Jürgen Phule

De Nova York a Barcelona : dues ciutats amb la mateixa història

A Història de dues ciutats, Charles Dickens exposa el contrast entre les ciutats de Londres i Paris durant el s. XVIII. Una Londres amb pau i sense conflicte social vers un París en ple fervor revolucionari.
Durant la seva campanya per les eleccions a l'alcaldia de Nova York, Bill de Blasio ha fet servir la metàfora de les dues ciutats en un sentit diferent. Ha descrit la realitat d'una ciutat dual, dividida, amb dues realitats convivint en un mateix espai: dues ciutats. 

Per una banda la Nova York dels negocis i el luxe, abocada al turisme i al comerç. Aquesta ciutat necessitava un govern diligent amb els rics i que fos capaç de proporcionar seguretat i facilitats per a fer negocis. Cal dir que Bloomberg ha estat un bon alcalde per aquesta ciutat durant 12 anys. Els ciutadans d'aquesta Nova York han gaudit durant el seu mandat d'una alcaldia que ha defensat els seus interessos com ningú i d'una etapa en la qual han pogut incrementar els seus beneficis de forma molt notable.
Però existeix un altra Nova York, la ciutat de les classes populars i treballadores. Una ciutat que ha vist com s'incrementaven de forma notable les desigualtats socials, l'exclusió social i la pobresa. A aquesta ciutat no han arribat els beneficis de la política econòmica de Bloomberg, ja que estava pensada només per uns pocs. Aquesta ciutat ha trigat molts anys a entendre quelcom que les classes treballadores no hauríem d'oblidar mai: el progrés econòmic sense redistribució no té sentit per la majoria. Fer de Nova York una ciutat enfocada al negoci i consolidar-la com a destí turístic mundial no va tenir com a conseqüència necessàriament una major redistribució de rendes, ans al contrari.

El passat mes de novembre Bill de Blasio va guanyar les eleccions municipals amb un 70% dels vots i ha passat a ser el primer alcalde demòcrata a Nova York en 20 anys. L'important és que ho ha fet amb un programa electoral que té com a eix vertebrador la justícia social i com a objectiu la " plena igualtat d'oportunitats sense tenir en compte el codi postal".

Per assolir aquests objectius, els instruments seran els habituals des d'una postura progressista: increment d'ingressos via impostos a aquells que ingressen més i  l'activació d'una despesa social que tingui en compte aquells que més ho necessiten (inversió en educació, construcció de 200.000 habitatges públiques).

Com es pot comprovar la situació a Nova York és perfectament assimilable a la Barcelona actual. Diversos indicadors assenyalen que el procés de dualització de la ciutat s'ha accelerat:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/12/12/catalunya/1386877645_745061.html

http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfbarris.htm

Davant d'aquesta realitat tenim un alcalde, en Xavier Trias, que governa pensant només en una minoria i que respon a uns interessos molt determinats:

http://xgonzalbez.blogspot.com.es/2013/12/barcelona-barri-barri.html

Tot i que el temps que porta Trias a l'alcaldia és molt menor al que va estar Bloomberg, cal dir que està executant el mateix model de ciutat d'una forma implacable. En Trias i la dreta a Catalunya i Espanya veuen aquesta crisi com una finestra d'oportunitat. Entenen la crisi com el context perfecte per aplicar polítiques de retallades antisocials i consolidar el seu model de societat individualista, insolidària i privatitzada. Sovint aprofiten el neguit dels ciutadans per justificar les seves polítiques classistes. "Cal facilitar el turisme i l'activitat econòmica per crear llocs de treball" és el mantra del govern de Trias. El que no es demostra és quants llocs de treballs es generaran. El que no s'explica és quina qualitat tindran. El que mai es diu és quin és el repartiment de la "riquesa" generada. I mentrestant tot està en venda, tot és susceptible d'oferir-se al mercat perquè aquells que més tenen se'n pugui aprofitar.

Barcelona és socialment d'esquerres i no es mereix un alcalde com Trias. Existeix una opció política que presenta un model alternatiu: amb una ciutat inclusiva, amb cohesió social, democràtica i participativa. Cal que aquesta opció política sigui capaç d'aglutinar forces per esdevenir subjecte polític majoritari i cal que tots aquells que volem una Barcelona diferent hi aboquem esforços perquè sigui possible.