Diverses enquestes electorals semblen apuntar a una disminució important del vot dels dos partits majoritaris a España (PP i PSOE) . Alguns analistes i polítics han teoritzat sobre la fi del bipartidisme que ha caracteritzat el sistema de partits espanyol (http://www.eldiario.es/agendapublica/nueva-politica/declive-bipartidismo_0_197030564.html)
El cert és que, de moment i fins que hi hagi eleccions, aquest canvi l'hem de situar en el camp de la hipòtesi. En cas de confirmar-se s'haurà d'analitzar si, més enllà de circumstàncies conjunturals com la crisi econòmica, existeixen raons estructurals que expliquen un canvi tan important en un sistema de partits que s'ha mostrat molt estable durant més de 30 anys.
Una possible temptativa seria la possibilitat d'enfocar aquest declivi dels dos partits majoritaris en el marc del declivi del tipus de partit al qual, tant PP com PSOE, poden pertanyer: els partits catch-all.
Aquesta categoria de partits va ser introduïda per primer cop als anys 60's per Otto Kirchheimer i volia copsar els canvis a nivell organitzatiu i funcional que van experimentar alguns partits que originàriament havien estat partits de masses o de quadres. Aquest canvi consistia en una disminució de l'anclatge ideològic del partit, un enfortiment de les direccions dels partits, una disminució de la importància de l'afiliat i una voluntat de traspassar la representació d'un grup social determinat per intentar abraçar tota la societat amb l'objectiu de maximitzar el vot. Aquesta priorització del vot per sobre de qualsevol altra consideració fa que aquest tipus de partit adaptin el seu programa i estratègia electoral per aconseguir el recolzament del vot canviant del centre polític. Com a conseqüència es dóna un procés de moderació i d'assimilació entre partits que fa que sigui difícil distingir les seves ofertes (PPSOE). Hans-Jürgen-Puhle senyala que existeixen excepcions en els casos on hi hagi controvèrsies molt important sobre determinats assumptes o bé cleavages etno-nacionals (Catalunya).
El cert és que, de moment i fins que hi hagi eleccions, aquest canvi l'hem de situar en el camp de la hipòtesi. En cas de confirmar-se s'haurà d'analitzar si, més enllà de circumstàncies conjunturals com la crisi econòmica, existeixen raons estructurals que expliquen un canvi tan important en un sistema de partits que s'ha mostrat molt estable durant més de 30 anys.
Una possible temptativa seria la possibilitat d'enfocar aquest declivi dels dos partits majoritaris en el marc del declivi del tipus de partit al qual, tant PP com PSOE, poden pertanyer: els partits catch-all.
Aquesta categoria de partits va ser introduïda per primer cop als anys 60's per Otto Kirchheimer i volia copsar els canvis a nivell organitzatiu i funcional que van experimentar alguns partits que originàriament havien estat partits de masses o de quadres. Aquest canvi consistia en una disminució de l'anclatge ideològic del partit, un enfortiment de les direccions dels partits, una disminució de la importància de l'afiliat i una voluntat de traspassar la representació d'un grup social determinat per intentar abraçar tota la societat amb l'objectiu de maximitzar el vot. Aquesta priorització del vot per sobre de qualsevol altra consideració fa que aquest tipus de partit adaptin el seu programa i estratègia electoral per aconseguir el recolzament del vot canviant del centre polític. Com a conseqüència es dóna un procés de moderació i d'assimilació entre partits que fa que sigui difícil distingir les seves ofertes (PPSOE). Hans-Jürgen-Puhle senyala que existeixen excepcions en els casos on hi hagi controvèrsies molt important sobre determinats assumptes o bé cleavages etno-nacionals (Catalunya).
Puhle explica que des dels anys 70's s'ha donat en diversos països una crisi d'aquest nou tipus de partit que ha tingut com símptomes un major índex de vot protesta o d'abstenció, la disminució del vot als partits catch-all (que van pasar del 90% als anys seixanta al 70% durant els noranta), una reducció de la presència social i influència dels partits i uns creixent nivells de fragmentació i competició.
Una altra dinàmica que explica Puhle és el que podríem traduir com partitocràcia. A Europa, l'experiència del trencament de les democràcies d'entreguerres, va fer que es consolidés en alguns països com Alemanya, Àustria, Itàlia, Grècia i Espanya, un sistema que dóna un paper cabdal als partits polítics. Aquests dominen l'Estat, les seves institucions, l'administració pública, l'educació, els mitjans de comunicació, etc. Els privilegis que els partits obtenen d'aquest sistema són aprofitats per tots els partits rellevants i s'incrementa en aquells països amb sistemes territorials descentralitzats ( Alemanya o Espanya ). Alguns autors com Katz i Mair arriben a teoritzar amb l'existència d'un nou tipus de partit: el partit càrtel. Aquests partits estan enquistats en l'estructura estatal de tal forma que ja no representen interessos socials davant del govern i la burocràcies sinó que acaben representant-se primer a si mateixos ("no nos representan") com a "classe política" (aquí li diem "casta política"). Aquest sistema partitocràtic comporta el domini de l'executiu sobre el Parlament i sobre els respectius partits i una proximitat de l'stablisment partidista i l'Estat que limita la capacitat del partit per a reformar-se i incentiva la corrupció i el clientelisme (PP).
Com es pot comprovar la descripció que fa Phule del sistema partitocràtic s'adapta perfectament al cas espanyol. Pel que fa a la categorització de PP i PSOE com a partits catch-all té algunes deficiències però cal tenir present que es tracta de categories genèriques.
El fet que Espanya sigui una democràcia relativament jove pot fer que algunes dinàmiques polítiques amb determinats períodes de maduració, esdevinguin amb un decalatge temporal respecte al succeït a la resta d'Europa. La crisi dels partits catch-all, de la representació i de la partitocràcia en pot ser un exemple. Les experiències viscudes en altres països ens poden ajudar a predir què pot passar en el nostre. El països que van patir aquesta crisi amb anterioritat van veure com disminuïa el recolzament electoral als principals partits, va augmentar la volatilitat i va haver-hi una disminució d'afiliació als partits polítics. Per altra banda els partits van haver de fer front a un actor polític que va donar veu al desencant i als sentiments antipartidistes: els moviments socials.
Aquests van ser considerats per molts com l'alternativa viable als partits: no formaven part del sistema clientelar, tenien més diversitat i obertura que els partits i tenien una major flexibilitat ideològica i programàtica. Alguns d'ells pretenien haver superat la divisió entre l'esquerra i la dreta ( 15m? ) i, en definitiva, semblaven que esdevindrien el nou actor polític preferent.
Què va resultar de tot aquest procés?
Excepte algun cas exitós que va passar, precisament, per la transformació de moviments socials en una estructura partidista (Els Verds alemanys), l'impacte real d'aquests moviments va ser reduit. En tot cas va tenir efectes positius en els principals partits que van introduir nous temes als programes així com nous canals de participació.
Aquestes dinàmiques no van aconseguir revolucionar cap sistema polític ni van produir cap canvi fonamental.
I és en aquest sentit que aquells que volem que el canvi es produeixi hem d'aprendre d'experiències prèvies. En primer lloc, cal fer front al principal "enemic" de la transformació social: la fragmentació. Des de l'esquerra transformadora hem de ser capaços d'aglutinar esforços i energies per tal que tanta feina des de llocs diversos i tantes bones experiències tinguin la seva expressió política en un actor capaç de transformar. Experiències prèvies ens mostren que, tot i que sembli que el sistema és insostenible, aquest té una capacitat d'adaptació molt gran.
En segon lloc, cal que moviments socials i partits d'esquerra transformadora siguin capaços de construir plegats un nou tipus de partit. Perquè l'actor polític que en el sistema actual té més possibilitats de transformar continua essent un partit polític. En aquest sentit cal fugir dels debats nominalistes. El problema no són els partits polítics "per se" sinó l'estructura i característiques del partit polític. La situació actual requereix voluntat de consens entre aquells que volem transformació social i política i fugir de l'il·luminació de l'adanisme perquè, com es pot comprovar, no som tant Adan com pensàvem.
