Barcelona barri a barri

Trias ha fet servir un subterfugi legal per aprovar els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona per aquest pròxim 2014. Els pressupostos que CiU ha projectat per l'any vinent seran aprovats a l'haver estat vinculats a una qüestió de confiança. Que un alcalde se sotmeti a una qüestió de confiança vinculada al pressupost municipal per aprovar-lo és un mecanisme previst per l'article 197 bis de la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, de Règim Electoral General que no s'ha utilitzat mai a Barcelona.

El fet que per primera vegada es faci servir aquest mecanisme és un exemple d'incapacitat política manifesta. Quan un govern no és capaç de bastir una majoria que doni suport el principal instrument de què disposa, el més raonable és que dimiteixi.

Però el govern de Trias a Barcelona representa uns interessos ben concrets que no poden deixar passar l'oportunitat d'aprofitar dos anys més per transformar Barcelona en una ciutat pensada al servei del turisme i del negoci. El procés de mercantilització de la ciutat i d'implantació del model Barcelona-marca no ha estat encara completat. Tot i que el model inspira les polítiques que implementa l'Ajuntament, existeixen dinàmiques de resistència que aturen temporalment la transformació i ajuden a consolidar una alternativa (tenim l'exemple de la resistència ciutadana al desallotjament del Banc d'aliments).

Trias ha donat diverses mostres en el seu mandat de no tenir entre les seves prioritats les que haurien de ser les d'un alcalde de Barcelona sensible al patiment dels seus ciutadans: la lluita contra les desigualtats socials, l'atur i les conseqüències de la crisi.

Tot i la seva retòrica amb cert contingut de preocupació social, el cert és que per valorar la importància que Trias dóna a la lluita contra la pobresa i la desigualtat social res millor que analitzar el projecte de pressupost que vol aprovar de forma tan poc democràtica.

Al següent link es poden trobar les inversions projectades pel 2014

 

 

http://w28.bcn.cat/pressupostos2014/es/docs/Proposta%20inversions%20projecte%20Pressupost%202014.pdf

 

Com es pot comprovar les inversions estan ordenades segons districtes, existeix un districte 11 d'on pengen aquelles inversions que no es territorialitzen per considerar-se inversions d'àmbit ciutat.

L'agregació d'inversions per districtes sovint poden amagar realitats importants per tal d'analitzar dades. Existeixen districtes en el que conviuen barris amb característiques socio-econòmiques molt diferents. És per aquest motiu que he desagregat les dades d'inversió a escala de barri ( inversió prevista per habitant) per tal de comparar les inversions projectades en el pressupost pel 2014 amb la renda familiar disponible. El resultat és el següent:

Cal advertir que existeixen en tots els districtes algunes partides que no es poden territorialitzar en barris atenent a que estan projectades en l'àmbit de districte (PMI, enllumenat i equipaments principalment) i que no s'han tingut en compte alhora de realitzar el càlcul. Per altra banda 6 de les 272 actuacions previstes no s'han pogut definir en un barri en concret.

Com es pot comprovar el govern de Trias renuncia a fer servir les inversions com a mecanisme de redistribució i reducció de les desigualtats a Barcelona. Excepte alguns casos determinats (Torre Baró, Trinitat Nova, Baró de Viver...) no sembla que el projecte de pressupost hagi tingut en compte les realitats concretes de cada barri alhora de distribuir la despesa.

És del tot incomprensible que barris amb una renda familiar disponible molt inferior a la mitjana de la ciutat tinguin una inversió per habitant inferior a d'altres barris de renda superior.

Tenim els exemples de Verdun, Prosperitat, Porta, Hostafrancs, Turó de la Peira, la Sagrera o Navas on la inversió prevista és cap o irrisòria. O bé els barris de la Verneda i la Pau, el Besós i el Maresme, el Carmel, la Teixonera o la Marina, on la inversió prevista és clarament insuficient atenent a la realitat socioeconòmica dels barris.

Veiem que el gruix de la inversió es concentra en aquelles zones que més poden interessar al lobby turístic pel qual Trias governa: el Gòtic, Sant Pere Santa Caterina i la Rivera, el Raval, la Dreta de l'Eixample, Antiga Esquerra Eixample...

Si es mira encara més el detall de les inversions es pot comprovar a quins interessos respon. Del 12 milions d'inversió del Raval 8,3M són per les obres de la Boqueria i Pl. Gardunya. O per exemple tenim el cas del Poble Sec on del 12,6 milions d'inversió previstos, 6,5 es destinaran a obres d'adequació del Castell de Monjuic. Inversions que estan ben lluny del que les persones que pateixen els efectes de la crisi a aquells barris poden necessitar.

Per tant, el projecte de pressupost que presenta Trias és injust perquè no atén a les desigualtats socials existents a Barcelona, és incapaç perquè no preveu solucions als efectes de la crisi econòmica, és obscè perquè no respon als interessos dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona,  i té dèficits democràtics, ja que només té l'aval de 16 dels 41 regidors de l'Ajuntament.

El projecte de pressupost de Trias no és el pressupost que es mereix Barcelona.
 

Un alcalde com cal per Barcelona

 

 

Ahir va tenir lloc a Barcelona la boda entre la neboda del multimilionari indi de l'acer Lakshmi Mittal i un alt executiu del Banc HSBC. El sr. Mittal és un empresari angloindi, segona persona més rica de l'Índia, ocupant el lloc 41 a nivell mundial. La seva companyia, AcerlorMittal, factura 16.000 milions de dòlars l'any.

No es tracta ara de debatre la conveniència que una persona pugui concentrar un volum tan elevat de recursos, ni tan sols de discutir quin és l'origen de la seva fortuna o quines són les condicions laborals dels treballadors de les seves empreses. De fet, aquests haurien de ser els debats realment importants que, com és habitual, no han estat plantejats als mitjans de comunicació.

Volia posar l'accent sobre el debat que ha sorgit per la postura d'ICV-EUiA de frontal rebuig a l'actitud submisa de Trias, posant espais públics al servei del magnat indi. Tal com ha indicat en Ricard Gomà, president del grup municipal d'ICV-EUiA, cal lamentar que l'Ajuntament de Barcelona tanqui el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) perquè s'hi pugui celebrar el casament i canviï l'horari de l'espectacle de les fonts de Montjuïc, això últim com a regal de la ciutat a la parella.

En Ricard Gomà va declarar que aquesta situació "atempta contra els valors de la ciutat" i és la "màxima expressió de l'estratègia de la marca Barcelona, on tot es pot comprar amb diners".

I és que la boda que ahir va tenir lloc a Barcelona és la representació màxima d'una forma d'entendre Barcelona, d'un model de ciutat que Trias ,fins ahir, ha anat implementant sense grans estridències.

És un model que pensa Barcelona com la ciutat del negoci, del turisme i del luxe. Un model de ciutat que prioritza el benefici i el fa passar davant de les necessitats del seus veïns i veïnes.

Exemples d'aquest model en tenim diversos:

* La reforma del Port Vell: que suposa el tancament d’aquest espai per convertir-lo en una marina de megaiots al costat d’un dels barris amb un índex de pobresa més alt de la ciutat. El projecte inicialment comptava amb un restaurant de luxe de 600m2 que es va descartar per l'oposició veïnal (http://defensemportvell.wordpress.com/)

* L'aprovació del nou pla d'usos a Ciutat Vella, normativa feta a mida de la indústria turística i hotelera, i que permetrà l'obertura de nous establiments hotelers a un districte amb una elevada densitat d'hotels i on la convivència turisme-veïnatge ja és complicada.

* La presentació d'un pressupost municipal (avalat per ERC) que privatitza serveis municipals (aparcaments i serveis funeraris) i concentra la inversió a zones de luxe de la ciutat, com Pg. Gràcia i la zona alta de la Diagonal, oblidant aquells barris que amb major duresa pateixen les conseqüències de la crisi.

* La privatització de Pl. Catalunya destinant-la a pistes de gel o plataformes publicitàries. Allà on durant el 15M es criticava "l'ocupació d'espai públic" ara es dona facilitats amb l'objectiu d'incrementar el negoci d'uns quants.

* L'actitud laxa en el compliment de la normativa de terrasses i vetlladors a Barcelona.

La boda d'ahir és el colofó d'un pla perfectament dissenyat per la dreta: fer esdevenir Barcelona referent de ciutat-negoci. Es tracta d'un disseny de ciutat que respon únicament als interessos d'un pocs: aquells que tenen interessos en el sector turístic i comercial de la ciutat.

Aquest pla s'acompanya d'una certa retòrica social i de la voluntat d'evitar confrontacions directes amb sectors socials contestataris. Com a conseqüència el govern de Trias es dedica a repartir engrunes quan la tensió social esdevé insuportable.

Però la boda i l'assistència d'en Trias i en Mas és un punt d'inflexió que no tindrà marxa enrere. El sr. Mittal té dret a casar la seva neboda on vulgui i com vulgui però Barcelona no pot esdevenir plataforma de difusió d'un luxe obscé i colpidor,

Perquè un alcalde que pensi en les persones no pot permetre que a una ciutat amb gent que pateix molt durament els efectes de la crisi hi hagi aquesta exhibició de malbaratament. Un alcalde que pensi en els ciutadans i ciutadanes de Barcelona no tanca un museu públic per tal que els rics i poderosos celebrin festes. Un alcalde de Barcelona no modifica l'horari de les Fonts Màgiques per fer-lo coincidir amb la seva festa.

Ahir va ser un dia fred, i mentre sentia els jocs d'artifici que es van fer per la boda em preguntava : què deu estar sentint en aquests moments qualsevol dels ciutadans o ciutadanes de Barcelona que no poden engegar la calefacció perquè no tenen diners per pagar-la? què deuen pensar quan veuen al seu alcalde anar a la gran festa? com valoraran el fet que aquella nit Trias va brindar amb els rics i poderosos amb Dom Perignon?

 

Un alcalde de Barcelona com cal hagués rebutjat la invitació a la boda per una qüestió ètica i estètica.

Barcelona es mereix un alcalde com cal.

 

 

 

 

 

Pobresa a Barcelona

L'actual crisi té efectes sobre tota la societat i sobre tots els aspectes de la vida de les persones. Tanmateix els efectes sobre aquells grups més vulnerables de la societat són més intensos. Diversos estudis i informes ens mostren que indicadors sobre la qualitat de vida dels ciutadans són afectats negativament per una crisi que s'ha mostrat desigual en les seves conseqüències. La crisi econòmica està generant un augment considerable de les desigualtats socials, un empobriment de les classes mitjanes i un augment de la vulnerabilitat dels ciutadans, entesa aquesta vulnerabilitat com el risc de determinades persones o famílies d'esdevenir pobres.

Avui dia qualsevol persona té risc de caure en situació de pobresa o exclusió social. L'atur, la reducció d'ingressos, la pèrdua de l'habitatge, la reducció de les prestacions socials, les retallades en sanitat i educació, estan traslladant moltes franges de persones a l'exclusió social. Aquest fenomen s'acompanya amb una cronificació d'aquells sectors que han estat sempre més vulnerables a la pobresa i l'exclusió social.

Els nivells estructurals de pobresa a Barcelona, Catalunya i a Espanya han estat sempre elevats atenent a l'existència d'unes polítiques socials subdesenvolupades en el marc d'un Estat del Benestar tardà i feble.

La pobresa sempre ha estat un problema, però el context actual de crisi econòmica i retallades en polítiques socials fa que el problema esdevingui d'una gran importància política i que calgui,  des dels partits, articular respostes.

Sovint es planteja la pobresa com un mal endèmic, com una espècie de plaga bíblica a la qual ens hem d'acostumar a conviure com a societat. Aquest plantejament intenta inocular un pensament tan conservador com el de la "inebitabilitat" de les circumstàncies socials :"això sempre ha estat així i sempre ho serà, no hi ha res a fer, no hi ha alternativa"

Evidentment aquesta idea es falsa i interessada. Falsa perquè el mateix establiment de l'Estat del Benestar, i les diverses conquestes socials que la mobilització de les classes popular ha assolit, són prova que la realitat es pot modificar, amb lluita i reivindicació. Interessada perquè darrere d'aquest plantejament passiu davant de la realitat social, s'amaguen els interessos d'aquells que no volen canviar res perquè són els guanyadors de l'actual repartiment.

La pobresa i les desigualtats socials es poden i s'han d'acabar. Com? amb lluita i reivindicació política però també amb anàlisi social. El pla Beverigde va ser el primer exponent de com per implementar polítiques públiques cal prèviament un coneixement de la realitat social ( http://www.eumed.net/tesis-doctorales/2012/mirm/nacimiento_seguridad_social.html ).

Amb aquesta intenció la Fundació Nous Horitzons va realitzar ahir una jornada sobre "Pobresa i desigualtat a Barcelona" (http://noushoritzons.cat/agenda/events/14705), per tal de conèixer quina és la situació a la ciutat de Barcelona.

La situació que es va presentar és molt preocupant. Trobem un augment esfereïdor de la pobresa i de les desigualtats socials a Barcelona que té uns impactes duríssims sobre les circumstàncies personals de molts veïns i veïnes dels nostres barris.

Algunes dades per entendre de forma esquemàtica en quina situació ens trobem:

- Més de 110.000 persones a l'atur amb un augment de la taxa d'atur del 225% de l'any 2008 al 2012.

- Unes 45.000 persones no reben cap tipus de prestació.

- 30.000 talls d'aigua a Barcelona per famílies que no poden atendre el pagament dels rebuts.

- 100.000 llars amb risc de pobresa energètica.

- 2.900 nens i nenes amb risc de malnutrició.

- 17 desnonaments al dia.

- 90% de nous contractes de treball  temporals.

- Diferència de 8 anys en l'esperança de vida entre barris.

- Augment de les desigualtats territorials entre barris risc i pobres a la ciutat.

Des de l'agrupació d'ICV- Eixample vam preparar un breu informe sobre la pobresa a Barcelona que es pot consultar aquí:  Informe sobre pobresa a Barcelona

I quina proposta es fa des de l'Ajuntament de Barcelona per tal d'afrontar aquesta situació? La resposta la podem trobar a la proposta de pressupostos per l'any 2014. En paraules de Ricard Gomà:

“la manca d’ambició de Xavier Trias en la lluita contra la pobresa”, “que es tradueix en uns pressupostos que, en comptes de lluitar contra les desigualtats i la pobresa, les amplien i a més avalen les retallades dutes a terme per CiU a la Generalitat”.

Gomà ha denunciat que només el 7,5% (32 milions d’euros) de les inversions previstes pels pressupostos de CiU del 2014, amb un total de 426 milions, es dedicarà a aspectes socials. “Trias preveu una frenada en sec de les inversions en equipaments socials, com centres de serveis socials i escoles bressol municipals, i una despesa social “ del tot insuficient que des d’ICV-EUiA considerem que s’ha de doblar”.

“Les polítiques de Trias han provocat una intensificació i agreujament de les desigualtats i la pobresa a Barcelona, i no han sabut frenar l’impacte de la crisi econòmica ni les retallades del govern de Mas”, segons Gomà. “S’està donant un increment galopant dels desequilibris entre barris, i si parlem de xifres, podem dir que hi ha 17 desnonaments al dia mentre es retallen 12.000 ajuts socials al lloguer o que hi ha 2.900 nens i nens amb risc de malnutrició mentre i 3.000 famílies s’han quedat sense Renda Mínima d’Inserció (RMI)”.

Gomà ha criticat que els pressupostos que pretén tirar endavant Trias “marginen la Barcelona dels barris, amb un descens del 57% de la inversió en els districtes que tenen la renda per càpita més baixa”. “Es deixa de banda la redistribució territorial, i per exemple es preveu la mateixa inversió per càpita a Nou Barris i Eixample, amb una desigualtat de 51 punts en renda per càpita”, ha destacat Ricard Gomà. “A més, CiU preveu una inversió de 24,4 milions a zones benestants com Passeig de Gràcia o Balmes i només 10,6 milions en barris fràgils com La Clota, Bon Pastor o Trinitat Nova”.

Queda clar que per CiU la pobresa i les desigualtats socials no són una prioritat per què representa uns altres interessos, els d'aquells als que l'actual situació els hi està bé. Trias governa per aquells que treuran beneficis d'un model econòmic intensiu en el sector turístic. Es tracta d'un govern que desatén les necessitats de les classes populars de Barcelona per tal que els de sempre facin negoci. Davant d'aquest model injust el que cal és la denúncia i la mobilització perquè a les pròximes eleccions municipals la Barcelona real governi aquesta ciutat.

Sobre honestidad y claridad en las propuestas territoriales

Me había hecho la promesa de no escribir ningún post sobre EL TEMA, pero.......

A raiz de las declaraciones de Dolors Camats respecto al contenido de la pregunta sobre la consulta soberanista, se ha suscitado un debate, a veces enconado, sobre la conveniencia o no de buscar un redactado inclusivo que permita sumar a federalistas.

Independientemente de las valoraciones que se puedan hacer sobre lo acertado, o no,  que es desde un punto de vista estratégico, se ha argumentado que la propuesta de ICV-EUiA puede tener problemas por falta de claridad.

Un ejemplo de este tipo de argumentación lo encontramos en el siguente post:

http://www.joserodriguez.info/bloc/sobre-la-consulta-soberanista-en-catalunya-y-las-preferencias-de-los-federalistas/?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter

Se afirma que para incluir una opción federalista en la consulta se debe ser "honesto" y "claro" en la propuesta. Esto es, las personas que vayan a ejercer el voto deben tener claro los principales elementos que configuran cada una de las opciones.

Puedo estar conforme en que la propuesta "mantener la misma relación actual" es clara. Sin embargo, para ser democráticamente escrupulosos entonces debería añadirse otra propuesta "recentralizar el estado", ¿ o acaso no existen opciones políticas que abogan por una reducción del nivel competencial de las autonomías y un "tutelaje" de las mismas por el Gobierno central? Englobar estas opciones dentro de la categoría "mantener la misma relación actual" no es honesto ni claro.

Sin embargo,  el principal problema lo veo en plantear la independencia como una propuesta clara y unívoca.

Personalmente, me surgen algunas dudas cuando se hace la siguiente pregunta:

¿ desearía usted que Catalunya fuese un estado independiente?

La principal y más relevante sería: ¿independiente formando parte de la UE o sin formar parte? Y no se trata de una pregunta que tenga que ver con las consecuencias de la independencia, sino con el propio concepto de sobiranía. Actualmente la "independencia" respecto a otros países del estado del que formamos parte, implica una sobiranía compartida y limitada por una organización supranacional, la UE. Es coherente pensar que cuando alguien piense en estado independiente, pueda asumir que la frase implícitamente implica la pertenencia a la UE. Deberíamos exigir a esta propuesta la misma claridad que exigimos al resto, para que quien vote tenga claro que, al escoger la opción de la independencia, está eligiendo una independencia/sobiranía como la que actualmente tiene España o bien está eligiendo otro tipo de independencia/sobiranía. No es una cuestión baladí.

Otra duda que me surge al plantearme esta cuestión es: ¿independiente respecto a quien y respecto a qué? ¿se incluye en esta definición de independencia una estructura nacional que procure ser independiente de los mercados? ¿implica esa independencia una soberanía plena o limitada a las imposiciones de intereses económicos concretos? ¿estará la soberanía mermada por límites de déficit impuestos por agentes externos al nuevo estado?

Todas estas cuestiones hacen referencia al propio concepto de independencía. Como se puede comprobar, es un concepto que también requiere concreción y clarificación.

Finalmente, se suele exigir al modelo federal una definición concreta de su proyecto y, sobretodo, una demostración de que es realizable y factible. Se le exige una propuesta concreta aceptada por aquellos actores políticos que pueden hacerla realidad. (PP y PSOE).

Insisto en el mismo argumento: ¿porqué no exigir lo mismo  a la propuesta  independentista? Para que un estado sea independiente no sirve con una mera declaración de voluntad. Para ser independiente se requiere, entre otras cuestiones, el reconocimiento por parte de la comunidad internacional. ¿ Exigiremos, por tanto, a la opción independentista una carta de reconocimiento de 5,10,15 países para aceptar su planteamiento? ¿exigiremos un plan financiero que avale el sostenimiento de las cuentas públicas del nuevo estado? ¿le exigiremos garantías de viabilidad política?

Con todo ello, lo que intento transmitir es que, independientemente de cual sea nuestra preferencia sobre la cuestión, no es ecuánime exigir a una de las opciones más que al resto para estar incluida en la consulta. ¿claridad? sí, a todos  ¿no wishful thinking? sí, para todos.

Escollir càrrecs públics per sorteig?

Des de fa uns anys es parla sobre la crisi de representació política. Els ciutadans de les democràcies representatives expressen una creixent desafecció cap als polítics i els partits (veure http://xgonzalbez.blogspot.com.es/2013/08/valors-politics-i-economics.html) i una decepció amb el model de democràcia liberal-representativa.

La tendència cap a la individualització, entesa com el procés d'afebliment dels vincles entre individus i grups socials, ha afectat de forma molt directa als partits polítics i d'una forma més àmplia a la representació política.

Els darrers anys ha sorgit un debat al voltant de la democràcia i de què hauria de ser una "democràcia real". Sovint aquest debat ha girat entorn de la democràcia directa, presentant aquesta forma de govern com la que ofereix una millor garantia d'una política protagonitzada pel poble i la que els interessos de la majoria popular tingui una millor expressió.

El debat entre democràcia directe i democràcia representativa no és nou i ha estat objecte de moltes reflexions al llarg de la història de la teoria política. En tot cas, voldria parar atenció sobre un punt en concret: el sorteig com a mecanisme per escollir els representants polítics/públics.

L'exemple pràctic de democràcia directe de major importància va ser, sens dubte, el d'Atenes, tant per la seva durada (gairebé 200 anys) com per la rellevància que va tenir políticament.

Les característiques principals de la democràcia d'Atenes es podrien resumir en: la rotació en els càrrecs, la brevetat dels mandats, la remuneració dels càrrecs públics, l'assemblearisme, l'existència de mecanismes de rendiment de comptes i el sorteig.

Com es podrà comprovar moltes d'aquestes característiques formen part dels debats actuals al voltant de com millorar la nostra democràcia per apropar-la a la idea de la democràcia directa. De fet, totes les característiques excepte una: el sorteig.

A "Los Principios del Gobierno Representativo" Bernard Manin explica com el sorteig era el mecanisme per escollir els principals òrgans i magistratures de la democràcia d'Atenes perquè es considerava que era la forma més democràtica de selecció. Mitjançant el sorteig es garantitzava la igualtat en les possibilitats d'exercir el poder aquelles persones que es presentessin voluntàries. En primer lloc, cal dir que la imatge que es presenta sovint de la democràcia directa d'Atenes com un sistema de govern en què tots els poders polítics de rellevància eren exercits pel poble reunit en assemblea és falsa. El sistema institucional comptava també amb altres òrgans d'importància política que no eren assemblearis (magistratures, consell, tribunals..). En aquests casos la "democràcia directa" s'assegurava a través de la rotació en els càrrecs i del sorteig com a mecanisme de selecció.

De fet, el sorteig era considerat l'únic mecanisme "democràtic" de selecció, mentre que les eleccions es consideraven oligàrquiques o aristocràtiques, ja que depenien d'una qualificació determinada (Aristòtil). Pels demòcrates era important que el ciutadà tingués l'oportunitat de ser governant i governat, ja que d'aquesta forma s'assoliria un bon govern: el fet d'haver rebut ordres faria que els governants tinguessin en consideració les opinions dels afectats per les seves ordres, per altra banda saber que en un futur seria governat evitava actuacions despòtiques i voluntàriament injustes. Per garantir-ho la democràcia tenia un elevat nivell de rotació del càrrecs públics.

La combinació de rotació-sorteig el que reflectia era una gran desconfiança cap a la professionalització de la política (debat encara vigent). Creien que els professionals acabarien dominant la política i es tenia la idea que qualsevol ciutadà, fos qui fos, estava suficientment capacitat per a emetre la seva opinió sobre assumptes públics, ja que tots els homes (les dones no es considerava ciutadanes plenes) tenien "virtut política".

¿es pot plantejar un mecanisme com el d'Atenes de rotació-sorteig a les actuals democràcies? ¿el grau de complexitat dels actuals problemes polítics el fa inadequat?

Com afirma Andrés de Francisco ( Teorías y modelos de democracia ) tot i les possibles objeccions que es poden posar a l'aplicabilitat d'aquest mecanisme per la complexitat dels assumptes públics, existeixen molts "microespais" on es podria aplicar: política local, les agrupacions locals de partits polítics, associacions, sindicats, escoles, universitats, comitès d'empresa... Es tracta d'espais amb un nivell de complexitat molt inferior a la d'Atenes, que va arribar a comptar amb assemblees de milers de persones.

Segons de Francisco un plantejament d'aquest tipus podria esdevenir en mecanisme de participació directa dels ciutadans en política que donés resposta a les demandes d'una millora en la freqüència i intensitat de la participació política.

Pensem , per exemple, en l'àmbit municipal en els consells de barris o de districte. Estan pensats com a mecanismes de participació passiva de la ciutadania, des d'una concepció de la democràcia com una democràcia d'audiència el funcionament : es basa a donar "veu" al ciutadà per tal de mantenir l'aparença de què pot participar en política no només amb les eleccions.

Si apliquéssim a escala local una democràcia d'assemblea, combinats amb uns òrgans rotatoris escollits per sorteig entre aquelles persones que volguessin optar a aquests òrgans, tindríem una democràcia qualitativament millor? S'afirma que el ciutadà no només tindria la possibilitat d'expressar la seva "veu", sinó que esdevindria protagonista de la política.

Pot haver-hi millor apoderament que fer del ciutadà-governat un ciutadà-governant?

Ara fa un any

Més o menys per aquestes dates, fa un any que vaig iniciar la meva activitat política com a militant d'Iniciativa per Catalunya-Verds.

No recordo exactament quin fet en concret em va fer donar el pas, quina retallada social o quin nou cop contra els que més pateixen els efectes d'aquesta crisi-estafa em va donar l'impuls necessari per apropar-me al partit.

Vaig estudiar ciències polítiques amb el que interès pels assumptes públics sempre he tingut. La meva convivència durant els estudis universitaris amb persones implicades en política activa havia fet, precisament, que durant molts anys no hi volgués participar a través d'un partit polític. La lluita partidista sense voluntat de transformar res, l'afany per destacar i la utilització dels partits polítics per fer carrera professional,  havien estat trets comuns en aquelles persones del meu entorn que feien militància partidista.

Com deia, ara fa un any vaig decidir superar tots aquests prejudicis i afiliar-me a aquell partit que vaig entendre oferia un model de societat més proper al meu ideal, aquell partit que amb major intensitat defensava la classe treballadora i les classes amb menys recursos: ICV.

Vaig entendre que la transformació de la societat per a fer realitat un determinat projecte ha de passar necessàriament per obtenir el poder, i la millor eina per assolir-lo és l'organització a través d'un partit polític.

Abans d'incorporar-me al partit vaig autoimposar-me dues condicions:

- Un límit temporal:  passat un any faria una reflexió sobre el meu pas pel partit per valorar si continuar o no.

- Una d'autoexigència personal: mentre estigués al partit no deixar de dir ni de fer res que, en consciència, pensés necessari fer o dir. Tinc una carrera professional que no té res a veure amb la política amb el que no tinc cap necessitat d'acomodar les meves actuacions a allò que el partit pugui esperar de mi.

Passat un any la reflexió que faig és que sóc al lloc correcte. A ICV he trobat persones que tenen com a principal motivació transformar la societat per tal que la justícia social sigui el seu element vertebrador.

He trobat persones compromeses, activistes, que dediquen el seu temps a construir un subjecte polític que ,des de l'esquerra transformadora, tingui possibilitats de fer quelcom realment diferent. També he trobat persones crítiques amb tot i amb tots. El debat és contínuament present dins l'organització. Puc afirmar que no he trobat, de moment, ningú que m'impedeixi dir allò que penso, ans al contrari, s'incentiva que cadascú expressi el seu punt de vista perquè es té la concepció que la política la fem entre tots.

No he trobat un partit tancat, auto referencial. emmirallat amb el seus discursos interns allunyats de la realitat, com confesso em feia por trobar. ICV és un partit que veu del carrer i hi participa. Molts dels seus militants ho són també en molts moviments socials, plataformes, marees i associacions que treballen per resistir l'envestida neoliberal.

Coincidint amb el meu particular aniversari,  ICV engega la web http://www.jofaigpolitica.cat/ , un instrument a l'abast de tots perquè entre tot fem política, una eina de participació i de transparència que defineix molt bé què és ICV i què vol ser pels ciutadans.

Evidentment tot no és perfecte. Com dins de tota organització social existeix certa tendència d'aquells que la dirigeixen a controlar els processos de presa de decisions i els debats. També he trobat persones que prioritzen l'assoliment d'objectius personals dins l'organització per sobre de la resta i que fan de l'activitat política quelcom més que un servei a la societat. Res que no pogués esperar trobar i en molt menor grau què esperava trobar-me.

En tot cas, l'avaluació del meu primer any al partit és positiva. De fet, la meva experiència personal fa que m'atreveixi a animar a tots aquells que ja esteu avui dia lluitant per transformar la societat a sumar-vos, a compartir forces i a ajudar a fer d'ICV una organització millor.


http://www.iniciativa.cat/affiliates/new

Crec que l'experiència us serà profitosa. Animeu-vos i en parlem d'aquí un any!

Què ens hi juguem al Clínic?

El passat 13 de setembre el diari El País publicava una notícia on s'explicava quin és el pla que s'ha dissenyat per aplicar la reducció de pressupost de 17,5 milions d'euros que el departament de Salut ha imposat a l'Hospital Clínic:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/13/catalunya/1379092609_205046.html

El pla consisteix en el tancament de 74 llits per traspassar pacients, recursos econòmics i professionals a l'hospital Sagrat Cor. D'aquesta forma es produeix un trasvassament directe de recursos públics a l'entitat que gestiona l'hospital Sagrat Cor. Aquesta entitat és IDC Salut, abans Capio, entitat privada amb ànim de lucre, en realitat un fons de capital risc CVC Capital Partners, que ha vist créixer aquests anys de crisi de forma considerable el seu volum de negoci amb l'administració pública a Catalunya i España.

L'argument per aquesta privatització de la prestació en salut és l'habitual : reordenació per guanyar en eficìència mantenint la qualitat assistencial. El que es vol presentar com una decisió pressa amb arguments tècnics amaga un posicionament ideològic. 

En primer lloc no està demostrat que la gestió privada de la sanitat sigui més eficient que la gestió pública. En tot cas, si per aquest cas en concret s'afirma que la prestació per part de l'hospital Sagrat Cor és més eficient, hem d'entendre que els executors d'aquest pla tindrà estudis i informes que així ho demostrin. La ciutadania agrairia que, sent conseqüents amb el discurs de transparència de l'actual Govern, es publiquessin per tal que puguin ser analitzats i, si és el cas, debatuts.

En segon lloc, el fet que l'entitat que gestioni un hospital busqui el benefici econòmic farà que, necessàriament, s'afegeixi al criteri mèdic un nou criteri per avaluar l'assistència al pacient: el criteri econòmic. No cal dir que, com a usuaris/àries de la sanitat pública, hem d'exigir ser atesos amb criteris mèdics.

Afirmava que la raó és ideològica perquè darrera d'aquest pla  hi ha la concepció que no hi ha d'haver cap límit a l'àmbit privat, cap sector fora de l'abast d'aquells que només volen guanyar diners. La despesa en salut implica molts milions d'euros que potencialment poden passar a ser un negoci per les empreses privades.

El Govern de CiU, amb la col.laboració per omissió d'ERC, fa temps que executa el seu pla de desballestament de l'estat del benestar.  No és la primera ocasió que implementa mesures que impliquen la privatització de la prestació en salut a Catalunya. Però aquesta ocasió és diferent i cal una resposta contundent per part de tots que aturi el seu projecte. El govern de CiU ara s'atreveix amb el que es pot considerar la "joia de la corona" del sistema sanitari públic català: l'Hospital Clínic. Es tracta d'un centre de referència internacional de reconegut prestigi. El pla pel Clínic significa un salt qualitatiu important : s'inicia la privatització del principal hospital de Catalunya a través del seu desballestament parcial traspassant activitat a un hospital privat.

El govern de CiU sap que un cop la ciutadania hagi aceptat la privatització del seu principal hospital, el desballestament de la resta del sistema públic serà més fàcil. Per aquest motiu aquest pla s'ha volgut executar d'una forma tan poc democràtica: sense publicitat, sense debat públic i sense deixar marge de resposta.

Davant d'aquest fet tan greu cal que els ciutadans i el partits polítics que defensem una sanitat pública de qualitat donem una resposta contudent. ICV-EUiA està oposant-se al pla privatitzador a les institucions i al carrer. Els ciutadans hem d'expressar que no permetrem que també ens prenguin el Clínic.

El pròxim 10 d'octubre a les 18 hores tots i totes tindrem l'oportunitat d'expressar el rebuig al desballestament del Clínic a la concentració que hi ha prevista davant de l'hospital convocada per la FAVB.

No deixem que ens ho prenguin tot!!!!!